 |
La tècnica de la canya
|
La TV3 ha emès
recentment el reportatge Joan Bueno, l'últim pintor de carrer,
realitzat per Rafael Tirado. (Un cop despublicat per TV3, el documental es pot veure aquí.) Fa anys que vaig conèixer Bueno al St.
Lluc i aviat vaig connectar amb la seva manera de manejar la tinta i com a font d'inspiració justament per
sortir al carrer a dibuixar. Després de la lectura del text del seu
periple el 2005 pel Camí de Santiago, el que surt del Delta de
l'Ebre, li vaig dedicar unes paraules sobre la seva manera de fer i
vaig aprofitar per estendre'm sobre el propi St. Lluc, els peregrins,
els artistes i altres qüestions que sortien al pas. Joan era -i és
encara amb 88 anys- un personatge que crida l'atenció, inoblidable,
enèrgic. Quan Rafael Tirado va concebre la idea d'honorar la seva
amistat amb Joan tot construint un reportatge en vídeo del
personatge públic, i mentre cercava documentació va descobrir l'escrit,
em va trobar i em va oferir una petita intervenció en el projecte
que vaig acceptar de bon grat.
 |
Rafael Tirado, Joan Bueno i Ana Guisande
|
Trobareu en el
documental de Tirado molta admiració pel personatge i molt amor per
la fotografia i el cinema, amb una feina d'orfebre pacient, la
realització de la qual passa per concebre la història,
documentar-la, dirigir com es pugui l'inabastable Bueno, elaborar el
pla de rodatge, filmar i enregistrar l'àudio, i sobre tot triar i
muntar de manera exquisida tot el material. Recomano molt de veure'l
i fruir d'aquesta intel·ligent composició que compta, a més, amb
un encertat recolzament musical.
 |
Joan Bueno, 88 anys, pintor de carrer
|
|
El treball fa un
recorregut biogràfic per les etapes i estils del pintor però
m'agradaria donar el meu punt de vista sobre dos eixos d'interès.
No hi ha -no és pretén- una anàlisi dels valors artístics.
La mirada se'n va, des del primer moment, a l'acció de
l'artista, al seu peregrinar per Barcelona i el món, al seu produir
en el sentit material, un produir incansable i frenètic. L'acció
creadora, més que la creació resultant, posa a la vista de
l'espectador -i ho subratlla amb èmfasi- dos fenòmens oposats, que
podríem dir de la vida i de la mort.
D'una banda
l'extraordinària vitalitat de Bueno que dibuixa i pinta a
tota hora, que ha recorregut Europa, que ha emprès diversos
projectes, que cada estiu fa alguna variant del Camino de Santiago,
que es defensa en diverses llengües, que és conegut arreu per haver pintat
carrers, façanes d'edificis, establiments de Barcelona. Aquesta
dimensió vital del seu quefer es consuma en l'espectacle
visual que engendra al seu voltant, pura vida que no espera cap altre
reconeixement.
 |
Un espectacle visual
|
Però d'altra banda,
la mirada s'atura en un altre aspecte físic de l'obrar: l'acumulació
ingent de paper que suposa això al cap dels dies i els anys. Aquest
és un drama comú a tot artista que treballi regularment -i pitjor
si es fa sobre llenç amb bastidor, cas que requereix tenir algun
magatzem-. En aquest sentit, el contrapunt de la vitalitat exuberant
de l'home que lluita contra la vellesa, la seva eterna joventut,
seria aquesta mena de cementiri de paper d'obres no venudes,
expressió d'un crear que sedimenta estrats de cel·lulosa en les
parets de casa seva.
 |
Estanteries de papers
|
Però què hi ha de
la dimensió artística pròpiament dita de l'obra? Aquí el
documental de Tirado crec que il·lustra magníficament un segon eix
fonamental. Joan Bueno està travessat per dues passions oposades. La
de la línia pura del grafista -que ell anomena la geometria- i la de
les taques de color que tenen el seu origen en l'admiració pels
impressionistes però que esclaten cada cop més com a experiments
expressionistes. La primera passió s'ocupa de descriure les formes
dels espais amb la tinta i la canya, en grans fulls de paper que
acaben saturats. La segona construeix només amb taques de color. El
documental mostra èpoques del pintor o alguns nus del Cercle St.
Lluc que són esplèndids i perfectament fidels a la construcció més
cezanniana.
 |
La taca més cezanniana
|
Aquesta dimensió ha evolucionat a taques autènticament
agosarades, extremes, que recorden Matisse, Klee o altres.
 |
La taca expressionista
|
Bueno ha
aconseguit fusionar, finalment, la mirada de la tinta i la mirada de
color en els carrers de Barcelona en una síntesis peculiar.
 |
Una singular síntesi de linia i taca
|
En fi, ningú dels
que han vist el documental ha quedat indiferent.
