Em plantejava l'exercici de representar un objecte llarg com una branca d'arbre quan la forma està en la línia visual de l'ull, és a dir, perpendicular al pla del paper.
La primera aquarel·la és un pi amb branques força seques. Part del problema consisteix en que, segons les lleis de la perspectiva, la punta de la branca més propera a l'ull hauria de ser més gruixuda, mentre que, segons la biofísica, la branca sempre és més gruixuda en el seu naixement. S'hi suma que la branca triada és molt llarga i retorçada i sembla figurar un pes impossible de sostenir. La contradicció la resolen les càmeres, per exemple, triant un enfoc i mostrar la profunditat amb el desenfoc de la resta. Tanmateix aquí hem seguit amb interès tota la branca. La llicència artística, a més, passa per una tria de colors més aviat dramàtica, fins i tot agònica.
La segona és una imatge més onírica, on les branques es treballen com si fossin textures carnals i sinuoses però contrastant amb la irrealitat del paisatge.
