Vaques a Can Perdiu (La Roca del Vallès)Cows on Can Perdiu farm (La Roca del Vallès)

 

Sovint passegem pels camps de Montornès, Vilanova i la Roca, en el Vallès Oriental. La granja de Can Perdiu té un ramat de vaques que, quan passes pel costat, et miren amb aquella parsimònia bovina, aliena a les queixes del ramader.  

L’esguard boví

Més ençà de la placidesa. els pagesos i ramaders de bona part d’Europa estan trasbalsats. Per diverses raons la seva feina està amenaçada. Tot i que el desplegament de les seves reivindicacions és ample i ben raonat, un sospita que el rerefons dels problemes és el canvi climàtic. Almenys és molt clar i directe a Catalunya on la implacable sequera ha posat l’aigua com un dels focus del conflicte. La "lluita per l'aigua" semblaria tenir darrera una tensió entre un model turístic i un model de sosteniment del sector primari que garanteixi certa autosuficiència alimentària. Un dels eslògans dramàtics de les tractorades ha estat “La nostra fi, la vostra fam”.

Sobre el dibuix. Per al pintor, l'autèntic trasbals ha estat el dibuix. Se suposa que un dibuixa qualsevol cosa i que no hi ha coses més difícils que altres si un s’acostuma a mirar només formes geomètriques, coses com angles, ovals, línies d’intersecció, i va calculant la posició de cada línia que posa en relació a les del costat... Però en els cossos vius, un petit desajust representa un món: quan pintes animals t’arrisques que un cavall sembli  un gos o que un vedell tingui una retirada a un eriçó. I això no passa també en l’ésser humà, quan un pinta nus? Segur que sí, però aquí entra al rescat una dimensió de costum i familiaritat que et fa encendre les alertes molt abans a penes col·loques el braç massa amunt o fas el cap massa petit o entres en el dimoni de la desproporció. En conclusió, té sentit que per dibuixar animals calgui haver dibuixat animals. Aquella pedagogia antiga dels quaderns d’Emili Freixas potser no està de moda, però era molt útil...

Un dibuix amb molta goma d’esborrar...

He editat un video de tot el procés d'elaboració de l'aquarel·la que podeu trobar aquí: https://youtu.be/4h3KqZQ818k

 

Parpers

Carretera de Parpers

Ja he dit en una entrada que la carretera de Parpers és una mena de santuari de ciclistes. Si allà el tema era la llum al final del túnel, amb els efectes de llum solar projectada a intervals sobre l’asfalt, aquí ens centrem en les entrades de sol a contrallum en l’atmosfera, obrint-se pas entre les masses d'arbres. 

Un ciclista baixa per aquesta carrerera on no solen passar cotxes perquè circulen per l’autopista de Granollers-Mataró. L’esforç de la pujada o el goig del descens són dues formes de felicitat a l’abast.

Per pintar entrades de llum no se m’acut més que tres mètodes: o bé reservar la part dels rajos solars i pintar-la de to més clar; o bé, pintar-la igual que la resta i després aixecar pintura amb paper absorbent o com sigui; o bé, afegir tèmpera blanca i crear un efecte opac. 

En aquest cas, hem combinat el primer i segon procediment. L’esforç de ser fidel al propòsit i lluitar per aconseguir-lo valorant el conjunt paga el preu de perdre la frescor de la taca original -frescor que els amants de l’aquarel·la i de la impressió, celebren sempre, potser perdent aleshores altres possibilitats del medi.

Taques originals

La llum al final del túnelThe light at the end of the tunnel

Túnel de Parpers

Els efectes de llum a travès dels túnels d'obra pública sempre m'han semblat espectaculars. El primer treball és el fals túnel de la carretera de Parpers -santuari de ciclistes els caps de setmana- que permet el pas de l'autovia C60 per damunt. En algun moment de l'any, les bigues i estructures pinten aquestes taques alternes de llum i ombra sobre l'asfalt i les parets. L'aquarel·la permet retenir en el temps allò que l'ull del ciclista capta fugisserament.

Túnels d'entrada a Montmeló des de Parets

El segon és una successió de tres falsos túnels de l'entrada a Montmeló des de Parets, per sota de les autopistes AP7 i C33. Darrera de l'espectador de l'escena, encara hi ha un altre pas elevat sobre els ramals d'accès a la C17. El conjunt de l'entrada al poble és una mica muntanya russa. En l'aquarel·la hem volgut celebrar la llum amb el siena natural però també fent que la zona d'ombra fos més lluminosa i amable, a base de contenir la foscor en el blau ceruli.

                                                                    ***

"La llum al final del túnel" és una metàfora corrent per expressar una predicció optimista després d'una situació penosa, més o menys perllongada en el temps. Suposo que tots tenim en el cap el mateix i ningú gosem fer prediccions amb massa aplom. Però sí podríem subratllar que, en comparació amb les guerres mundials o altres esdeveniments globals penosos, aquests nostres túnels falsos deixen passar molta llum arreu.

La joie de vivre

Pça Catalunya, Barcelona, maig de 2012

Els coloms de la Pça Catalunya, maig de 2012

El país passa per hores baixes. El goig de viure no és sarcasme sinó el més necessari de mirar. El primer dibuix està fet a la plaça Catalunya, poc abans de començar una manifestació de maig, i l'altre després, per la tarda...

Platja del Torn, Tarragona

Platja dels Penyals, Tarragona

Vic, Plaça Major, juny 2012

La gent que passa per la Plaça Major, Vic.

Camps a la Roca del Vallès

Ingeniería de Ferrovial (4): pantallas acústicas Ferrovial engineering (4): noise barriers

Me presentaron un nuevo ingeniero de Ferrovial, el sr. Francesc Medall, que había visto mis trabajos de obras. Quedé con él y me sugirió si se podía hacer una acuarela con unas pantallas acústicas que habían acabado de instalar en la Roca del Vallés, al paso del AVE por la urbanización de Can Colet, a la salida de un túnel. Esas pantallas son paneles de un tipo de fibra que absorbe el ruido al paso del tren por núcleos de población.
El tema habían de ser las pantallas, ¡no un paisaje donde además se vieran un poco las pantallas! Una pantalla no es una superfície de piedra añeja donde explorar las vetas, ni un viejo portón de madera cargado de presencias... Un panel así había de exhibir su calidad tecnológica, su eficacia, su carácter nuevo. Pero además había que hacer una acuarela y no una foto documental.

Pantallas acústicas del tren en la Roca del Vallés.

Como veis aposté en este caso por abandonar la paleta de grises, sepias y tal, y me lancé al color. En una atmósfera de atardecer rutilante, pensé en aludir a la protección de las pantallas frente a una especie de vegetación voraz. Esta idea invierte en realidad la protección (que ha de ser para el pueblo frente al tren) pero permite hacer más interesante esa pared. Además, como ya había sugerido el propio Francesc, se muestra la curva del muro.

Hice in situ unas cuarenta fotos desde todos los ángulos y pensé varias posibilidades. Finalmente opté por esta idea.

Completo la entrada con algunos dibujos de la obra en Montmeló.

Tres puentes nuevos sobre el Congost en Montmeló:
AVE, Cercanías y provisional en desuso

Entrada a los puentes nuevos sobre el Congost

Depósitos de bentonita en el barrio del Sto. Cristo (junio 2011)

Boca norte de los túneles en Montmeló

Pluja al Vallès Vallès in the rain

Porta dies plovent. Des de dins del cotxe, assegut al seient del copilot, encenent el neteja-parabrises de tant en tant, vaig pintar fa una setmana aquesta aquarel·la d'una borda a la Roca del Vallès, en mig dels camps. Al fons s'albira la urbanització de Can Colet.

Des del final del carrer Tenor Viñas, La Roca del Vallès