Pintant a can De Sucre

Albert de Sucre

L'Albert de Sucre és un bon amic, amant de la història, les llengües, els viatges, les plantes, però també de l'art. El seu oncle-avi, Josep Maria de Sucre va ser un reconegut pintor que gosaria qualificar d'expressionista força dramàtic, que sovint recorda Emil Nolde o Edvard Munch; aquest oncle va ser també president de l'Ateneu Enciclopèdic Popular al 1912 i va exposar a prestigioses galeries de Barcelona.

L'Albert no pinta però sent passió pel llegat de la seva família. Viu a l'antiga casa familiar de Santa Coloma que l'Ajuntament ha declarat Patrimoni Històric i en té una cura exquisida. Vaig visitar aquesta casa per dibuixar-la a tinta, per encàrrec seu, i vaig restar admirat del jardí, el porxo emparrat, les oques, la gespa, els tarongers, els testos, tot admirablement podat...

La casa d'estructura modernista

La banda de l'emparrat de la casa.

Em va agradar tant que li vaig demanar permís per venir amb la petita colla d'amics que sortim a pintar. Un dia de novembre lluminós hi vam anar a parar. No sé si vàrem fruir més nosaltres pintant o l'Albert veient la seva casa festejada, però ens va quedar a tots un bonic record.

La Teresa Miarnau

Aquí teniu la Teresa fent una aquarel·la, sense cap mandra de venir amb tots els patracols i llençar-se "a lo que echen". Però ella és una explosió de colors vius, d'un expressionisme força oposat al de Josep Mª de Sucre, i ara (2010) es troba més en la seva salsa pintant amb acrílic. Als enllaços podeu veure alguna cosa més de la Teresa.

Pintant una aquarel·la de la casa

La Carme Mocholi, en Jaume Prats i en Jaume Comas.

Al primer pla, la Carme Mocholi. Sol treballar aquarel·les de tamany dinA4; moltes de les seves obres tenen la gràcia de les il·lustracions de contes, amb la imatge emergint com d'un núvol del blanc del paper...
A darrera seu està el Jaume Prats, ex-arquitecte que s'esmerça en desaprendre la rigidesa de les línies de la seva professió i lliurar-se a formes de fer més soltes, i cada dia ho aconsegueix una mica més.
Al fons està l'amic Jaume Comas, que té com a ídol aquarel·lístic a Manel Plana. Persisteix en voler ser com ell i per ser més espontani pinta sempre sense dibuix previ. I a fe que algunes de les seves obres s'hi assemblen molt. Teniu enllaç al blog.

Enric Castellanos

De l'amic Enric parlaré algun dia més extensament. Anoto només que un pot tenir amics de vint anys o de setanta i hi ha certes enteses que travessen totes les diferencies generacionals. Això és el més gran de l'amistat. L'Enric en sap un niu de pintar, i és el més ràpid que conec...

L'emparrat de Can De Sucre

Aquell dia vaig fer aquesta aquarel·la, sobre paper Arches, d'un tamany din A3 aprox.

Tota la colla.