Google Website Translator Gadget

Industrial Series

Industrial Series
Tunelaodora en Montcada i Reixac

Human Figure Series (2016 et seq.)

Human Figure Series (2016 et seq.)
Marina

Helleborus in Black Series

divendres, 5 de febrer de 2021

Joan Bueno, pintor de carrer
Joan Bueno, street painter

La tècnica de la canya

La TV3 ha emès recentment el reportatge Joan Bueno, l'últim pintor de carrer, realitzat per Rafael Tirado. Fa anys que vaig conèixer Bueno al St. Lluc i aviat vaig connectar amb la seva manera de manejar la tinta i com a font d'inspiració justament per sortir al carrer a dibuixar. Després de la lectura del text del seu periple el 2005 pel Camí de Santiago, el que surt del Delta de l'Ebre, li vaig dedicar unes paraules sobre la seva manera de fer i vaig aprofitar per estendre'm sobre el propi St. Lluc, els peregrins, els artistes i altres qüestions que sortien al pas. Joan era -i és encara amb 88 anys- un personatge que crida l'atenció, inoblidable, enèrgic. Quan Rafael Tirado va concebre la idea d'honorar la seva amistat amb Joan tot construint un reportatge en vídeo del personatge públic, i mentre cercava documentació va descobrir l'escrit, em va trobar i em va oferir una petita intervenció en el projecte que vaig acceptar de bon grat.

Rafael Tirado, Joan Bueno i Ana Guisande

Trobareu en el documental de Tirado molta admiració pel personatge i molt amor per la fotografia i el cinema, amb una feina d'orfebre pacient, la realització de la qual passa per concebre la història, documentar-la, dirigir com es pugui l'inabastable Bueno, elaborar el pla de rodatge, filmar i enregistrar l'àudio, i sobre tot triar i muntar de manera exquisida tot el material. Recomano molt de veure'l i fruir d'aquesta intel·ligent composició que compta, a més, amb un encertat recolzament musical. 

 

Joan Bueno, 88 anys, pintor de carrer

El treball fa un recorregut biogràfic per les etapes i estils del pintor però m'agradaria donar el meu punt de vista sobre dos eixos d'interès. No hi ha -no és pretén- una anàlisi dels valors artístics. La mirada se'n va, des del primer moment, a l'acció de l'artista, al seu peregrinar per Barcelona i el món, al seu produir en el sentit material, un produir incansable i frenètic. L'acció creadora, més que la creació resultant, posa a la vista de l'espectador -i ho subratlla amb èmfasi- dos fenòmens oposats, que podríem dir de la vida i de la mort.

D'una banda l'extraordinària vitalitat de Bueno que dibuixa i pinta a tota hora, que ha recorregut Europa, que ha emprès diversos projectes, que cada estiu fa alguna variant del Camino de Santiago, que es defensa en diverses llengües, que és conegut arreu per haver pintat carrers, façanes d'edificis, establiments de Barcelona. Aquesta dimensió vital del seu quefer es consuma en l'espectacle visual que engendra al seu voltant, pura vida que no espera cap altre reconeixement.

 

Un espectacle visual

Però d'altra banda, la mirada s'atura en un altre aspecte físic de l'obrar: l'acumulació ingent de paper que suposa això al cap dels dies i els anys. Aquest és un drama comú a tot artista que treballi regularment -i pitjor si es fa sobre llenç amb bastidor, cas que requereix tenir algun magatzem-. En aquest sentit, el contrapunt de la vitalitat exuberant de l'home que lluita contra la vellesa, la seva eterna joventut, seria aquesta mena de cementiri de paper d'obres no venudes, expressió d'un crear que sedimenta estrats de cel·lulosa en les parets de casa seva.

Estanteries de papers

Però què hi ha de la dimensió artística pròpiament dita de l'obra? Aquí el documental de Tirado crec que il·lustra magníficament un segon eix fonamental. Joan Bueno està travessat per dues passions oposades. La de la línia pura del grafista -que ell anomena la geometria- i la de les taques de color que tenen el seu origen en l'admiració pels impressionistes però que esclaten cada cop més com a experiments expressionistes. La primera passió s'ocupa de descriure les formes dels espais amb la tinta i la canya, en grans fulls de paper que acaben saturats. La segona construeix només amb taques de color. El documental mostra èpoques del pintor o alguns nus del Cercle St. Lluc que són esplèndids i perfectament fidels a la construcció més cezanniana. 

 

La taca més cezanniana

Aquesta dimensió ha evolucionat a taques autènticament agosarades, extremes, que recorden Matisse, Klee o altres. 

 

La taca expressionista

Bueno ha aconseguit fusionar, finalment, la mirada de la tinta i la mirada de color en els carrers de Barcelona en una síntesis peculiar. 

Una singular síntesi de linia i taca

 En fi, ningú dels que han vist el documental ha quedat indiferent.

dilluns, 18 de gener de 2021

Loving Besós

 

Pont de Montmeló

Estimar el Besòs seria un d'aquells amors de quilòmetre zero. No només estimes allò que tens a prop sinó que ho has d'estimar per cura de les coses que són importants. Sents que si afluixés l'enorme pressió industrial que rep el riu, si el deixéssim ser,  el veuríem pròdig i exuberant.

 

Riba del Besos, a l'altura de Mollet

Festejat per passejants i ciclistes, aquest pintor que també camina per la seva riba se sent empès a fixar-se en les escenes belles, les aus pescadores, els conills i rapinyaires, els efectes de llum en els canyissars. Les aquarel·les, com altres vegades, s'han barallat més del compte amb el seu tema. Hi ha encara una simplicitat pendent, potser esperant en la paleta que la desperti algun tombant dels marges.

Foto d'un Bernat Pescaire a la riba



diumenge, 6 de desembre de 2020

La fàbrica de ciment
The cement factory

 

Mortero Bensec
 

Passejant per la riba esquerra del riu Congost, per Montornès, passes pel costat de la tanca de la Bensec, una gran planta que fabriquen morter. Aquest era un dia gris i mullat. El fang feia reflexos i en aquesta part més marginal del terreny s'hi acumulen algunes deixalles, a la dreta. El conjunt de la imatge té aquella màgia de les estructures industrials, p. ex., amb el braç d'una excavadora reposant al terra a l'esquerra, com si el seu temps ja hagués passat.

No cal dir que un sempre queda mig satisfet del resultat si el compares amb coses que tens al cap. D'altra banda, no sé si els industrials entenen del tot l'interès de l'artista per reflectir justament la part on tenen estructures en desús, restes de sèrie, i on sembla un acudit que el nom "ben sec" el desmenteixi aquí el paisatge ben mullat. "Es que no hi ha coses més maques per pintar?". De fet tambe vaig entrar a la planta, per davant, i bé, puc dir que la bellesa de l'enginyeria la sosté la seva pròpia eficàcia, però aquest "parent pobre" necessita sempre de la mirada de l'artista.

dimarts, 10 de novembre de 2020

La branca que mira a l'espectador
The branch that points to the viewer

 

Em plantejava l'exercici de representar un objecte llarg com una branca d'arbre quan la forma està en la línia visual de l'ull, és a dir, perpendicular al pla del paper. 

La primera aquarel·la és un pi amb branques força seques. Part del problema consisteix en que, segons les lleis de la perspectiva, la punta de la branca més propera a l'ull hauria de ser més gruixuda, mentre que, segons la biofísica, la branca sempre és més gruixuda en el seu naixement. S'hi suma que la branca triada és molt llarga i retorçada i sembla figurar un pes impossible de sostenir. La contradicció la resolen les càmeres, per exemple, triant un enfoc i mostrar la profunditat amb el desenfoc de la resta. Tanmateix aquí hem seguit amb interès tota la branca. La llicència artística, a més, passa per una tria de colors més aviat dramàtica, fins i tot agònica. 

 


La segona és una imatge més onírica, on les branques es treballen com si fossin textures carnals i sinuoses però contrastant amb la irrealitat del paisatge.

dimarts, 6 d’octubre de 2020

Notes d'aquarel·la a la platja
Watercolor notes on the beach

 


L'estiu sembla que ens ha deixat, tot i que algun dia la calor repunta. Serà prou com per tornar a la platja? 

 

Amb el record de les llargues tardes que la gent baixem a la platja per gaudir de la brisa, aquí deixo algunes poques notes de color de l'estiu.

En aquests primers usava un paper de mida minúscula (quartilla) que m'havien regalat, i em trobava força encongit. Vaig usar després una mida dinA4. Tot i que la qualitat dels apunts no depèn gens d'això, sí la comoditat del pintor.




dissabte, 5 de setembre de 2020

El bosc mediterrani (10): boira entre els arbres
The Mediterranean Forest (10): fog among the trees


Dos treballs diferents, el primer sobre un conjunt d'arbres a prop d'Òrrius, al Vallès Oriental, i l'altre per la ruta de la Dòvia, al Baix Camp (Tarragona). Ambdós presenten problemes tècnics també diferents. 

En el primer hi ha una simetria entre el quadrant superior esquerra i l'inferior dret en quant que estan enfocats, i una simetria en els altres dos quadrants tot formant una diagonal de boira. Es busca un efecte una mica màgic del bosc emboirat. 

La segona és una imatge habitual en els boscos amb boira, on les muntanyes de pedra anuncien la seva presència contundent sense gairebé distingir-se del fons blanquinós. No és clar com portar aquestes impressions subtils al paper.




divendres, 31 de juliol de 2020

Dues imatges del mar
Two images of the sea

Dues imatges del mar ben diferents. En una treballes l'aquarel·la més enllà de la "primera impressió", i de la segona, i en comptes de refusar-la perquè no has aconseguit el que volies, deixes que sigui ella qui porti el rumb, segueixes experimentant per veure on et porta i en què acaba. Sembla que acaba de nit!


L'altra és un apunt lleuger, fet amb uns pocs colors en la platja. Solen apreciar-se aquests exercicis directes, sense pretensions, que presenten les coses alleugerides de tot pes i fan descansar la mirada.



dijous, 25 de juny de 2020

El bosc mediterrani (9): un coll de muntanya
The Mediterranean Forest (9): A mountain pass


Seguint els camins de Colldejou (Tarragona) trobem boniques excursions, com la que puja al Cavall Bernat de Colldejou. Un dels camins ascendeix fins gairebé a tocar de la paret del Morral d'en Voltes i després tomba per acostar-se a la base del Cavall Bernat. L'aquarel·la es demora en un coll ombrívol, fresc, de terra fosca i pedrots al qual s'hi arriba després d'un empinat ascens -em penso que just el del Morral esmentat. El bosquet s'obre pas entre els còdols.