Pins vora el mar Pines bye the sea

En el passeig marítim de Miami Platja la gent passeja, corre a peu, en bici o en patins. Al llarg del mirador serpentejant, els pins resisteixen les inclemències dels temporals i de la pressió turística. I a vegades la llum del sol a trenc d'alba, o la vibrant del migdia amb el cant de les cigales o la llum daurada de la tarde arrenquen als pins soferts uns colors lluents que ens evoquen la nostàlgia de la infància.

Pi de l'entrada de la cala Calazul

Pi del Torreó

La branca retorçada és l'autèntica protagonista de la imatge. Dóna la dimensió de profunditat a una escena perfectament enmarcada entre el torreó vertical, el tronc gruixut del pi, la paret horitzontal i l'horitzó absolut del mar. Vaig explorar aquesta dimensió de profunditat de la branca en un treball anterior.

Pins al passeig marítim

(El color esmorteït d'aquest darrer treball contrasta amb el primer, però tot i donar un efecte especial, no va ser buscat sinó un accident resultat de l'estat del paper reciclat. No és la primera vegada que quan un treballa sobre el revers dels papers -normalment arriscant més- et trobes que la probable presència de fongs impedeix que cap pinzellada es comporti com preveus. Abans de liquidar-ho tot sempre es pot fer una foto al resultat.)

Retrats en nu (8)Portraits in nude (8)

Marina, febrer del 2018

Presento algunes figures que havien quedat pendents de publicar en alguna entrada -seguint el fil reiniciat- on la cura pel cos va de la mà de l'interès pel rostre i l'expressió. Enllaça amb la sèrie de "retrats en nu".

Blanca, gener del 2019

Muntsa, febrer 2017

Lili, desembre 2017

No puc deixar d'esmentar que al Cercle Artístic Sant Lluc han hagut unes tempestuoses eleccions i tenim un nou president, el sr. Chano Armenter, a qui felicitem des d'aquí. Tanmateix, jo havia recolzat la candidatura alternativa de l'Anastasia Khain que no va sortir elegida. A ella s'hi havien incorporat, entre altres, una colla d'amics que veig pintar sovint a la sala de posa fixa: el mestre Josep Pomés i la Caritat Gómez, l'Alonso Artero, el Jaume Comas -amb qui havia sortit a pintar uns quants anys-, la Montse Sardà, el Paco Perales. Per mi, l'autèntica essència del St. Lluc és aquesta feina esforçada davant dels models, sigui en dibuix o en pintura. Fa molt de temps que tinc la impressió que les direccions del Cercle no es reconeixen en la veritable feina dels socis, probablement perquè aquesta feina no està de moda entre les èlites artístiques. Però en els nostres temps informatitzats i de "mil imatges" vertiginoses per segon, aquesta feina concentrada i pacient és ja una necessitat humana que aquesta associació artística ens permet satisfer.

Alpens

 

Cavalls a Alpens

Alpens està al nord del Lluçanès, i és punt de partida per ascendir al Puigcornador. El poble destaca per les obres de forja de Joan Prat (1898-1985) repartides per totes les cases en forma de reixes de finestres i balcons, manetes, tiradors i aldaves de portes, i també en forma de fanals i escultures pels carrers. Constitueixen una ruta de la forja de la qual, potser la peça més visible és La dansa (2012), dedicada a la sardana. A banda, el poble rememora la figura del brigadier Cabrinetty, mort per les tropes carlines el 1873, potser d'un tret des del campanar.

L'aquarel·la vol recollir una imatge d'aquest paisatge del Lluçanès que alterna muntanyes suaus amb rieres i prats on vaques i cavalls pasturen amb calma.

 

Alpens, panoràmica a l'entrada

La grisor, fredor i finalment pluges del març van impedir que sortís massa pel poble a dibuixar. Els dos que presento estan fets aprofitant dos dies que van concedir una ullada de sol de bon matí. Se'm quedaven les mans gelades. 

 

Carrer de Dalt, amb una bola del món de forja

 

La llum al final del túnelThe light at the end of the tunnel

Túnel de Parpers

Els efectes de llum a travès dels túnels d'obra pública sempre m'han semblat espectaculars. El primer treball és el fals túnel de la carretera de Parpers -santuari de ciclistes els caps de setmana- que permet el pas de l'autovia C60 per damunt. En algun moment de l'any, les bigues i estructures pinten aquestes taques alternes de llum i ombra sobre l'asfalt i les parets. L'aquarel·la permet retenir en el temps allò que l'ull del ciclista capta fugisserament.

Túnels d'entrada a Montmeló des de Parets

El segon és una successió de tres falsos túnels de l'entrada a Montmeló des de Parets, per sota de les autopistes AP7 i C33. Darrera de l'espectador de l'escena, encara hi ha un altre pas elevat sobre els ramals d'accès a la C17. El conjunt de l'entrada al poble és una mica muntanya russa. En l'aquarel·la hem volgut celebrar la llum amb el siena natural però també fent que la zona d'ombra fos més lluminosa i amable, a base de contenir la foscor en el blau ceruli.

                                                                    ***

"La llum al final del túnel" és una metàfora corrent per expressar una predicció optimista després d'una situació penosa, més o menys perllongada en el temps. Suposo que tots tenim en el cap el mateix i ningú gosem fer prediccions amb massa aplom. Però sí podríem subratllar que, en comparació amb les guerres mundials o altres esdeveniments globals penosos, aquests nostres túnels falsos deixen passar molta llum arreu.

Sant Lluc, reprenent el filSt. Lluc, picking up the thread

 

Lola, oct. 2016

 

El costum d'anar a pintar al Cercle Artístic Sant Lluc el vaig interrompre el juny del 2019, abans de la pandèmia, sense que hagués cap raó especial llevat de certa necessitat de descans de la temàtica. Aquesta mateixa fatiga explica que, de fet, pengés les aquarel·les de figura des del 2016 en un nou àlbum sense enllaçar-les al blog! Els confinaments posteriors van fer la resta. Mentrestant, els blogs semblen haver-se convertit en relíquies però he decidit que, definitivament, el format blog m'agrada i seguiré amb ell mentre ens deixin. Ara que he reprès el fil del St. Lluc i compto ja amb algun nou treball, presentaré primer, en dues entrades, una tria d'algunes obres d'abans que no havien estat enllaçades, a manera de pont.

 

Muntsa, febrer 2016

 

 

David, des. 2016

Laura Cuervo, març 2017 (el mòbil arriba a les poses)

 

Mercedes, maig 2017

Enric Castellanos, In memoriam

 

Enric Castellanos, aquarel·la del 2009

El retorn al St. Lluc ha portat alguna notícia trista. El company i amic Enric Castellanos va morir fa uns mesos, a l'octubre del 2020. L'Enric venia en tren de Barberà del Vallès i, quan coincidíem, ens trobàvem en la sala de posa fixa del St Lluc. Per ell, el dia setmanal de venir era joiós, deia que li mantenia la il·lusió de viure. No és estrany no haver tingut notícia de la defunció perquè en aquests temps de tancaments i amb la meva absència, és fàcil que no m'arribés l'ona. 

 

Però anys abans l'Enric m'havia introduït en el món dels concursos de pintura ràpida. A l'Enric el captivaven aquests certàmens que sintonitzaven molt bé amb la seva experiència laboral de cartellista de cinema, quan les sales de Barcelona anunciaven amb grans plafons pintats a mà les estrelles de Hollywood. L'Enric, cofoi, sempre hi feia referència i retenia d'aquesta pràctica un enorme talent per pintar a base de taques -normalment amb acrílic, a vegades aquarel·la-, aplicar amb molta rapidesa grans masses de color i obtenir del conjunt una organització de les formes que tenien ritme i s'assemblaven al model. 

Concurs de Cerdanyola, 2007

 

En el concurs de la Llagosta 2006

A mi, que sempre he estat més de dibuix, aquest tipus de mirada de la taca, em tenia fascinat, i també la rapidesa de l'execució. Vam anar junts amb cotxe a una pila de concursos, discutíem els temes que podíem fer, treballàvem a vegades amb els cavallets ben a prop, especulàvem sobre el tipus de jurat del poble; també em corregia idees pictòriques mancades de l'astúcia que aquests concursos demanen i que només l'experiència ensenya; patíem a l'hora d'esperar la decisió del jurat i, a vegades, l’Enric se’n duia una alegria que l'animava a continuar. 

 

Novembre de 2010

També vam anar a pintar plegats a l'aire lliure, a voltes amb més companys, per Barcelona i el Vallès, sense l'al·licient dels concursos. En fi, vaig aprendre d'ell. L'Enric Castellanos era un home elegant, profundament afable i entranyable; mai el vaig veure enfadat, però sí sorneguer i irònic amb les obres de propis o estranys que no valorava. Com vaig dir una vegada a propòsit d'ell, l'amor a la pintura travessa totes les barreres que la diferència d'edat hi pugui posar. Quan es tracta de pintura, el diàleg entre artistes no es trava per l'edat. I permeteu-me creure que quan apareixen traves per qüestió de modes, és que no estem parlant realment de pintura. 

Enric, gràcies pel teu mestratge i descansa en pau.

Descobrint Miami PlatjaDiscovering Miami Platja

L'exposició Miami, dibuixos en sèpia segurament ha estat la primera que algú dedica per complet a aquest indret de la costa tarragonina. Miami Platja és un nucli que forma part del municipi de Mont-roig del Camp. Fins fa uns anys la gent de fora el coneixia al seu pas per la N-340 que travessa la població de punta a punta tot fent evocar la versió contemporània dels pobles del far-west, amb tendes a banda i banda.

Tanmateix, per sota de la carretera i de la via del tren que torna a tallar la població de nou, Miami ocultava el secret preciós de les seves cales. Es això sobre tot el que celebren aquests dibuixos que els visitants del blog haveu vist publicats durant anys. 

Cala dels Àngels i cala Pescador

Les coses han anat canviant. L'autovia A7 ha permès alliberar l'Avinguda Barcelona -la N340- i la nova via fèrria ràpida ha anul·lat la que passava a prop de la costa i de la qual ja s'ha desmantellat la catenària.

[Una història diferent és la discussió sobre la retirada del tren de la costa; sense dubte fruirem de la via verda que es projecta, però no entenc com en un moment històric que anem vers l'automoció elèctrica ens podem permetre el luxe d'eliminar infraestructures elèctriques que costen tant de fer...] 

En qualsevol cas, Generalitat i Ajuntament han remodelat una primera part de l'Avinguda que, convertida en boulevard, s'ha omplert de vida i vianants com festegen els veins i comerciants de la zona. 

La nova Avgda. Barcelona

La nostra exposició, ubicada justament aquí, crec que fa una petita aportació al propòsit de treure a relluir la bellesa latent. Porto anys dibuixant i fent aquarel·les de Miami Platja, obres que volen posar al descobert la bellesa de les cales. Hem fet una tria i juntat més de 60 dibuixos en format de quadern din A4. Amb l'amable regidora de cultura sra. Remei Benach, vam convenir en inserir l'exposició dins dels actes de St. Jaume, en la Festa Major del 2020. Però durant aquell any, com tothom sap,  els actes públics gairebé no van existir. Enguany es va tornar a planificar la festa i suspendre-la de nou -de moment-. l'Ajuntament em va oferir si volia fer de totes formes l'exposició que des de sempre havia estat pensada a l'aire lliure i enmig del pas de la gent. No suposava cap amenaça d'aglomeracions. Vaig acceptar, tot i entenent que mancaria el context de la festa.

Malgrat que la gent anem tots molt saturars d'imatges, alguna cosa deuen suscitar encara els dibuixos originals perquè molta gent s'hi atura. A banda de preguntes per la tècnica de l'aquarel·la sèpia, una de les expressions més escoltades és "Ah, aquesta és la nostra cala!..."

Per a l'autor es descobreix una altra cosa a més que les cales amagades de Miami. Per primera vegada veig junts els dibuixos que romanien en els seus amagatalls en llibretes diverses. Ells mateixos es venen a fer presents per primera vegada com un tot i vestits per a l'ocasió en aquesta Avinguda que es posa de llarg en aquest estiu més obert.

Més de 60 dibuixos aplegats sobre el tema

Per cert, els plafons cedits per l'Ajuntament els vam disposar davant de la tenda de moda Happy que regenta la Cristina Funk, una mestra de l'actitud optimista a qui vull agrair el seu recolzament calorós.

La línia de la pedra i de l'aiguaThe line of stone and water

Esculls en  l'Ametlla de Mar sud en siena natural

La línia de la costa és un fractal. La seva mesura longitudinal és impossible perquè cada roca introdueix entrades i sortides que allarguen la mesura; cada gra de la pedra torna a tenir entrants i sortints cada cop més petits; a més el mar puja i baixa per l'onatge o les marees; la roca s'erosiona, etc. Tot plegat fa que la línia variï a cada instant. Les carreteres de la costa solen ser corbes a certa distància del mar que suavitzen i simplifiquen la línia real. Els camins que la ressegueixen entren i surten a escala dels passos humans i permeten més aproximació. 

 

Esculls en Cala Pescador (Miami Platja)

Un d'aquests camins és el GR-92, sender de gran recorregut del Mediterrani. El tram entre Miami Platja i les platges del Perelló i de l'Ampolla -que comprèn totes les cales de l'Ametlla de Mar- és d'una bellesa extraordinària... sempre i quan un pugui aturar-se a mirar la presència de les roques i el seu diàleg etern amb el mar. Caminar pel GR permet apropar-se a la línia impossible. He posat junts tres treballs animats pel mateix afany de captar algun fragment d'aquesta conversa calma que es dóna a ritme de respiració entre la pedra i l'aigua.

 

Esculls en l'Ametlla de Mar sud en vermell

Els tres treballs tenen dibuix força fidel i tres plantejaments lligats a les terres de la zona: El terra siena natural -molt daurat- en la primera, el terra siena torrat -molt tirant a un ferro vermell- en la tercera, i el contrallum de la roca fosca coberta d'algues en la segona.