Google Website Translator Gadget

Industrial Series

Industrial Series
Tunelaodora en Montcada i Reixac

Human Figure Series (2016 et seq.)

Human Figure Series (2016 et seq.)
Marina

Helleborus in Black Series

dimecres, 28 de juliol de 2021

Descobrint Miami Platja
Discovering Miami Platja

L'exposició Miami, dibuixos en sèpia segurament ha estat la primera que algú dedica per complet a aquest indret de la costa tarragonina. Miami Platja és un nucli que forma part del municipi de Mont-roig del Camp. Fins fa uns anys la gent de fora el coneixia al seu pas per la N-340 que travessa la població de punta a punta tot fent evocar la versió contemporània dels pobles del far-west, amb tendes a banda i banda.

Tanmateix, per sota de la carretera i de la via del tren que torna a tallar la població de nou, Miami ocultava el secret preciós de les seves cales. Es això sobre tot el que celebren aquests dibuixos que els visitants del blog haveu vist publicats durant anys


Cala dels Àngels i cala Pescador

Les coses han anat canviant. L'autovia A7 ha permès alliberar l'Avinguda Barcelona -la N340- i la nova via fèrria ràpida ha anul·lat la que passava a prop de la costa i de la qual ja s'ha desmantellat la catenària.

[Una història diferent és la discussió sobre la retirada del tren de la costa; sense dubte fruirem de la via verda que es projecta, però no entenc com en un moment històric que anem vers l'automoció elèctrica ens podem permetre el luxe d'eliminar infraestructures elèctriques que costen tant de fer...] 

En qualsevol cas, Generalitat i Ajuntament han remodelat una primera part de l'Avinguda que, convertida en boulevard, s'ha omplert de vida i vianants com festegen els veins i comerciants de la zona


La nova Avgda. Barcelona

La nostra exposició, ubicada justament aquí, crec que fa una petita aportació al propòsit de treure a relluir la bellesa latent. Porto anys dibuixant i fent aquarel·les de Miami Platja, obres que volen posar al descobert la bellesa de les cales. Hem fet una tria i juntat més de 60 dibuixos en format de quadern din A4. Amb l'amable regidora de cultura sra. Remei Benach, vam convenir en inserir l'exposició dins dels actes de St. Jaume, en la Festa Major del 2020. Però durant aquell any, com tothom sap,  els actes públics gairebé no van existir. Enguany es va tornar a planificar la festa i suspendre-la de nou -de moment-. l'Ajuntament em va oferir si volia fer de totes formes l'exposició que des de sempre havia estat pensada a l'aire lliure i enmig del pas de la gent. No suposava cap amenaça d'aglomeracions. Vaig acceptar, tot i entenent que mancaria el context de la festa.


Malgrat que la gent anem tots molt saturars d'imatges, alguna cosa deuen suscitar encara els dibuixos originals perquè molta gent s'hi atura. A banda de preguntes per la tècnica de l'aquarel·la sèpia, una de les expressions més escoltades és "Ah, aquesta és la nostra cala!..."



Per a l'autor es descobreix una altra cosa a més que les cales amagades de Miami. Per primera vegada veig junts els dibuixos que romanien en els seus amagatalls en llibretes diverses. Ells mateixos es venen a fer presents per primera vegada com un tot i vestits per a l'ocasió en aquesta Avinguda que es posa de llarg en aquest estiu més obert.


Més de 60 dibuixos aplegats sobre el tema

Per cert, els plafons cedits per l'Ajuntament els vam disposar davant de la tenda de moda Happy que regenta la Cristina Funk, una mestra de l'actitud optimista a qui vull agrair el seu recolzament calorós.






dissabte, 5 de juny de 2021

La línia de la pedra i de l'aigua
The line of stone and water

Esculls en  l'Ametlla de Mar sud en siena natural

La línia de la costa és un fractal. La seva mesura longitudinal és impossible perquè cada roca introdueix entrades i sortides que allarguen la mesura; cada gra de la pedra torna a tenir entrants i sortints cada cop més petits; a més el mar puja i baixa per l'onatge o les marees; la roca s'erosiona, etc. Tot plegat fa que la línia variï a cada instant. Les carreteres de la costa solen ser corbes a certa distància del mar que suavitzen i simplifiquen la línia real. Els camins que la ressegueixen entren i surten a escala dels passos humans i permeten més aproximació. 

 

Esculls en Cala Pescador (Miami Platja)

Un d'aquests camins és el GR-92, sender de gran recorregut del Mediterrani. El tram entre Miami Platja i les platges del Perelló i de l'Ampolla -que comprèn totes les cales de l'Ametlla de Mar- és d'una bellesa extraordinària... sempre i quan un pugui aturar-se a mirar la presència de les roques i el seu diàleg etern amb el mar. Caminar pel GR permet apropar-se a la línia impossible. He posat junts tres treballs animats pel mateix afany de captar algun fragment d'aquesta conversa calma que es dóna a ritme de respiració entre la pedra i l'aigua.

 

Esculls en l'Ametlla de Mar sud en vermell

Els tres treballs tenen dibuix força fidel i tres plantejaments lligats a les terres de la zona: El terra siena natural -molt daurat- en la primera, el terra siena torrat -molt tirant a un ferro vermell- en la tercera, i el contrallum de la roca fosca coberta d'algues en la segona.





divendres, 16 d’abril de 2021

Preparant la tempesta
Brewing the storm

La formació de tempestes sobre la costa mediterrània té una bellesa radiant. El sol s'escola entre els núvols foscos, retalla plans quan s'obre pas per l'atmosfera i  dibuixa finalment línies horitzontals de llum a prop de l'horitzó del mar. Els colors oscil·len entre gammes de blaus, grisos i violacis.

Ametlla de Mar, Port de l'Estany

Tot això, ja ho vam dir, planteja reptes encadenats de procediments tècnics: assegurar-se de l'horitzontalitat de l'horitzó, preservar la claredat de la línia del reflex, expandir la llum en el reflex del mar, mostrar una acumulació de núvols creïble -tot impedint que la foscor engoleixi del tot les formes i mati la netedat de l'aquarel·la-. El dimoni constant del pintor boicoteja el que pot la feina -sobre tot si el paper no està a l'alçada de la pretensió- provocant uns quants accidents físics: corriments d'aigua per damunt i per sota de l'horitzó, vores dures dels núvols quan s'asseca l'aigua -en comptes de les formes "cotonoses" i suaus que un voldria-, excés de capes per augmentar el contrast amb el conseqüent embrutament de la imatge... Tot això s'afegeix a les dificultats tradicionals de pintar el mar.

 


El que presento aquí jo crec que exhibeix en part la bellesa del tema com les vicissituds d'aquell dimoni desfermat...

 



dimarts, 16 de març de 2021

El bosc mediterrani (11): Pla dels Aladerns
The Mediterranean Forest (11): Pla dels Aladerns

 

En la cruïlla de boniques excursions per la muntanyes de Pratdip i serra de Llaberia es troba al Pla dels Aladerns, envoltat de pins, alzines, aladerns (aladierno, Rhamnus Alaternus) i -mai falten- molts esbarzers.

L'aquarel·la em va plantejar el dilema entre la percepció d'una massa forestal de bardisses -"sense nom", com insistim des de l'inici de la sèrie del bosc- i la retallada de formes més singularitzades. Jugues a una mena d'equilibri com es va dir més clarament aquí.

divendres, 5 de febrer de 2021

Joan Bueno, pintor de carrer
Joan Bueno, street painter

La tècnica de la canya

La TV3 ha emès recentment el reportatge Joan Bueno, l'últim pintor de carrer, realitzat per Rafael Tirado. Fa anys que vaig conèixer Bueno al St. Lluc i aviat vaig connectar amb la seva manera de manejar la tinta i com a font d'inspiració justament per sortir al carrer a dibuixar. Després de la lectura del text del seu periple el 2005 pel Camí de Santiago, el que surt del Delta de l'Ebre, li vaig dedicar unes paraules sobre la seva manera de fer i vaig aprofitar per estendre'm sobre el propi St. Lluc, els peregrins, els artistes i altres qüestions que sortien al pas. Joan era -i és encara amb 88 anys- un personatge que crida l'atenció, inoblidable, enèrgic. Quan Rafael Tirado va concebre la idea d'honorar la seva amistat amb Joan tot construint un reportatge en vídeo del personatge públic, i mentre cercava documentació va descobrir l'escrit, em va trobar i em va oferir una petita intervenció en el projecte que vaig acceptar de bon grat.

Rafael Tirado, Joan Bueno i Ana Guisande

Trobareu en el documental de Tirado molta admiració pel personatge i molt amor per la fotografia i el cinema, amb una feina d'orfebre pacient, la realització de la qual passa per concebre la història, documentar-la, dirigir com es pugui l'inabastable Bueno, elaborar el pla de rodatge, filmar i enregistrar l'àudio, i sobre tot triar i muntar de manera exquisida tot el material. Recomano molt de veure'l i fruir d'aquesta intel·ligent composició que compta, a més, amb un encertat recolzament musical. 

 

Joan Bueno, 88 anys, pintor de carrer

El treball fa un recorregut biogràfic per les etapes i estils del pintor però m'agradaria donar el meu punt de vista sobre dos eixos d'interès. No hi ha -no és pretén- una anàlisi dels valors artístics. La mirada se'n va, des del primer moment, a l'acció de l'artista, al seu peregrinar per Barcelona i el món, al seu produir en el sentit material, un produir incansable i frenètic. L'acció creadora, més que la creació resultant, posa a la vista de l'espectador -i ho subratlla amb èmfasi- dos fenòmens oposats, que podríem dir de la vida i de la mort.

D'una banda l'extraordinària vitalitat de Bueno que dibuixa i pinta a tota hora, que ha recorregut Europa, que ha emprès diversos projectes, que cada estiu fa alguna variant del Camino de Santiago, que es defensa en diverses llengües, que és conegut arreu per haver pintat carrers, façanes d'edificis, establiments de Barcelona. Aquesta dimensió vital del seu quefer es consuma en l'espectacle visual que engendra al seu voltant, pura vida que no espera cap altre reconeixement.

 

Un espectacle visual

Però d'altra banda, la mirada s'atura en un altre aspecte físic de l'obrar: l'acumulació ingent de paper que suposa això al cap dels dies i els anys. Aquest és un drama comú a tot artista que treballi regularment -i pitjor si es fa sobre llenç amb bastidor, cas que requereix tenir algun magatzem-. En aquest sentit, el contrapunt de la vitalitat exuberant de l'home que lluita contra la vellesa, la seva eterna joventut, seria aquesta mena de cementiri de paper d'obres no venudes, expressió d'un crear que sedimenta estrats de cel·lulosa en les parets de casa seva.

Estanteries de papers

Però què hi ha de la dimensió artística pròpiament dita de l'obra? Aquí el documental de Tirado crec que il·lustra magníficament un segon eix fonamental. Joan Bueno està travessat per dues passions oposades. La de la línia pura del grafista -que ell anomena la geometria- i la de les taques de color que tenen el seu origen en l'admiració pels impressionistes però que esclaten cada cop més com a experiments expressionistes. La primera passió s'ocupa de descriure les formes dels espais amb la tinta i la canya, en grans fulls de paper que acaben saturats. La segona construeix només amb taques de color. El documental mostra èpoques del pintor o alguns nus del Cercle St. Lluc que són esplèndids i perfectament fidels a la construcció més cezanniana. 

 

La taca més cezanniana

Aquesta dimensió ha evolucionat a taques autènticament agosarades, extremes, que recorden Matisse, Klee o altres. 

 

La taca expressionista

Bueno ha aconseguit fusionar, finalment, la mirada de la tinta i la mirada de color en els carrers de Barcelona en una síntesis peculiar. 

Una singular síntesi de linia i taca

 En fi, ningú dels que han vist el documental ha quedat indiferent.

dilluns, 18 de gener de 2021

Loving Besós

 

Pont de Montmeló

Estimar el Besòs seria un d'aquells amors de quilòmetre zero. No només estimes allò que tens a prop sinó que ho has d'estimar per cura de les coses que són importants. Sents que si afluixés l'enorme pressió industrial que rep el riu, si el deixéssim ser,  el veuríem pròdig i exuberant.

 

Riba del Besos, a l'altura de Mollet

Festejat per passejants i ciclistes, aquest pintor que també camina per la seva riba se sent empès a fixar-se en les escenes belles, les aus pescadores, els conills i rapinyaires, els efectes de llum en els canyissars. Les aquarel·les, com altres vegades, s'han barallat més del compte amb el seu tema. Hi ha encara una simplicitat pendent, potser esperant en la paleta que la desperti algun tombant dels marges.

Foto d'un Bernat Pescaire a la riba



diumenge, 6 de desembre de 2020

La fàbrica de ciment
The cement factory

 

Mortero Bensec
 

Passejant per la riba esquerra del riu Congost, per Montornès, passes pel costat de la tanca de la Bensec, una gran planta que fabriquen morter. Aquest era un dia gris i mullat. El fang feia reflexos i en aquesta part més marginal del terreny s'hi acumulen algunes deixalles, a la dreta. El conjunt de la imatge té aquella màgia de les estructures industrials, p. ex., amb el braç d'una excavadora reposant al terra a l'esquerra, com si el seu temps ja hagués passat.

No cal dir que un sempre queda mig satisfet del resultat si el compares amb coses que tens al cap. D'altra banda, no sé si els industrials entenen del tot l'interès de l'artista per reflectir justament la part on tenen estructures en desús, restes de sèrie, i on sembla un acudit que el nom "ben sec" el desmenteixi aquí el paisatge ben mullat. "Es que no hi ha coses més maques per pintar?". De fet tambe vaig entrar a la planta, per davant, i bé, puc dir que la bellesa de l'enginyeria la sosté la seva pròpia eficàcia, però aquest "parent pobre" necessita sempre de la mirada de l'artista.

dimarts, 10 de novembre de 2020

La branca que mira a l'espectador
The branch that points to the viewer

 

Em plantejava l'exercici de representar un objecte llarg com una branca d'arbre quan la forma està en la línia visual de l'ull, és a dir, perpendicular al pla del paper. 

La primera aquarel·la és un pi amb branques força seques. Part del problema consisteix en que, segons les lleis de la perspectiva, la punta de la branca més propera a l'ull hauria de ser més gruixuda, mentre que, segons la biofísica, la branca sempre és més gruixuda en el seu naixement. S'hi suma que la branca triada és molt llarga i retorçada i sembla figurar un pes impossible de sostenir. La contradicció la resolen les càmeres, per exemple, triant un enfoc i mostrar la profunditat amb el desenfoc de la resta. Tanmateix aquí hem seguit amb interès tota la branca. La llicència artística, a més, passa per una tria de colors més aviat dramàtica, fins i tot agònica. 

 


La segona és una imatge més onírica, on les branques es treballen com si fossin textures carnals i sinuoses però contrastant amb la irrealitat del paisatge.