En les zones obagues o en les vessants humides de la serralada litoral s'hi fa la comunitat vegetal anomenada alzinar amb marfull. La clàssica obra de Francesc Masclans per identificar arbres, arbustos i lianes (Centre Excursionista de Catalunya, eds. a partir de 1958), descriu aquest tipus de vegetació com el bosc d'alzinar típic. Compta, sobre tot, amb alzina de fulla estreta (encina), aladern fals (falsa aladierna) i arboç (madroño), i amb els arbustos marfull (durillo) i galzeran (brusco); pel que fa a lianes cita el lligabosc mediterrani (madreselva), l'englantina (rosal silvestre), i altres espècies. En la zona del Vallès Oriental que hem observat era abundós l'aritjol (zarzaparrilla) i l'heura (hiedra).
En realitat, la gent de ciutat coneixem poc i identifiquem malament aquests arbres i arbustos tan comuns. La manca de nom ens porta a una manca de discriminació. El buit de conceptes ens ho posa fàcil per interpretar la sensació de bosc com a "allò sense nom". En realitat, pot no tractar-se només d'un efecte feliç i simple de la ignorància: fins i tot el botànic pot entrar al bosc sense la mirada botànica i deixar-se dur per l'experiència del fluir natural previ al sentit que hi posem els humans. O es pot intentar, si més no.
L'aquarel·la, experimentant aquesta vegada amb el blau Prússia i el vermell anglès, explora la sensació d'humitat, i de garbuix de branques i branquillons.
