La formació de tempestes sobre la costa mediterrània té una bellesa radiant. El sol s'escola entre els núvols foscos, retalla plans quan s'obre pas per l'atmosfera i dibuixa finalment línies horitzontals de llum a prop de l'horitzó del mar. Els colors oscil·len entre gammes de blaus, grisos i violacis.
 |
| Ametlla de Mar, Port de l'Estany |
Tot això, ja ho vam dir, planteja reptes encadenats de procediments tècnics: assegurar-se de l'horitzontalitat de l'horitzó, preservar la claredat de la línia del reflex, expandir la llum en el reflex del mar, mostrar una acumulació de núvols creïble -tot impedint que la foscor engoleixi del tot les formes i mati la netedat de l'aquarel·la-. El dimoni constant del pintor boicoteja el que pot la feina -sobre tot si el paper no està a l'alçada de la pretensió- provocant uns quants accidents físics: corriments d'aigua per damunt i per sota de l'horitzó, vores dures dels núvols quan s'asseca l'aigua -en comptes de les formes "cotonoses" i suaus que un voldria-, excés de capes per augmentar el contrast amb el conseqüent embrutament de la imatge... Tot això s'afegeix a les dificultats tradicionals de pintar el mar.
El que presento aquí jo crec que exhibeix en part la bellesa del tema com les vicissituds d'aquell dimoni desfermat...
