El bosc mediterrani (7): boires The Mediterranean Forest (7): mists

Als voltants de Colldejou (Baix Camp, Tarragona) el bosc emergeix de la boira a mig matí o a vegades al migdia, ...o no emergeix. Les masses flonges de cotofluix ressegueixen les valls, s'enfilen per les vessants o cauen a banda i banda de les collades.

La lenta dispersió de les boires planteja algunes dificultats tècniques a l'aquarel·la, el clàssic problema de representar el clar sobre fosc agreujat per ser un clar de vores difuses. Resulta interessant resoldre-ho. Ho hem volgut fer sense tèmpera, i -per circumstàncies- sobre un paper no massa predisposat a deixar-se remenar massa. Hi ha diversos procediments, reserva, pintura sobre mullat, aixecar pintura amb paper absorbent, i també blanc de Xina, aquí sí, en algunes branques del primer terme. Aquests exercicis de super-control del medi, amb cada pas ben pensat, també s'han de fer i són una altra dimensió divertida de l'aquarel·la.

Polígon de Can Mas (Ripollet) Can Mas Industrial Estate (Ripollet)

Uns altres espais que prenen un nou sentit des del confinament serien els llocs de treball. De ser el destí del patiment diari, podem arribar a veure'ls ara com a espais d'alliberament. I en els pobles i ciutats, les zones destinades específicament a la producció industrial són els polígons. Aquest que porto és el de Can Mas, a Ripollet, i és una imatge de carrer típic, que es pot captar des del parc superior de la Llacuna.

Un dia assolellat i polsós

Sobre l'aquarel·la cal dir que un tenia en el cap una d'aquelles imatges com "de País Basc industrial", grisa i plujosa; en canvi, la realitat que tenia a la vista potser sí era gris, però de dia assolellat, amb ombres marcades. Res a veure! Vaig arribar a un compromís entre les dues imatges barallades: seria un dia de sol però de gris polsós. Des del tancament, aquest dia lluminós ens convida al treball. Algú m'ha dit que sóc un poligonero de l'aquarel·la. Será eso. 

El bosc mediterrani (6): en temps del confinament The Mediterranean Forest (6): in the days of lockdown

En temps de romandre tancats, la sèrie del bosc, sense forçar res, pren nous matissos. Des de l'inici hem presentat el bosc com "allò sense nom", el lloc on no hi ha coses amb sentit o almenys no hi ha sentits saturats; el lloc on es pot retornar a una mena de "descans del sentit", per contraposició amb el món socialitzat, civilitzat i culturalitzat on et trobes a cada pas coses amb noms, amb funcions específiques, amb objectius per complir. El tancament, a vegades en el perímetre d'un pis o una habitació, és com el paroxisme del sentit definit, la constant repetició de les mateixes percepcions, els mateixos gestos i la difícil descoberta de novetats. Sens dubte la gent s'ha esforçat en trobar activitats fisiques i culturals amb les que combatre l'avorriment derivat. Però ens interessa l'explícita prohibició de no endinsar-se en el bosc. Per als qui funciona aquest reset del sentit, aquest confinament obre una nostàlgia major, i la sèrie es carrega de la mirada de l'anhel del presoner.

Hi ha encara una altra lectura per aquesta aquarel·la en concret. Hi ha dos grans objectes separats, el tronc del pi a l'esquerra i el gran arbust de la dreta. Conforme pintes es fa palès que la tria inconscient i el resultat no fan més que assenyalar aquesta separació mútua que trenca el tema per la meitat. I quan per fi t'adones li poses remei a base de lligar amb branques recíproques els dos subjectes aïllats...