Google Website Translator Gadget

Industrial Series

Industrial Series
Tunelaodora en Montcada i Reixac

Human Figure Series (2016 et seq.)

Human Figure Series (2016 et seq.)
Marina

Helleborus in Black Series

divendres, 5 de febrer de 2021

Joan Bueno, pintor de carrer
Joan Bueno, street painter

La tècnica de la canya

La TV3 ha emès recentment el reportatge Joan Bueno, l'últim pintor de carrer, realitzat per Rafael Tirado. Fa anys que vaig conèixer Bueno al St. Lluc i aviat vaig connectar amb la seva manera de manejar la tinta i com a font d'inspiració justament per sortir al carrer a dibuixar. Després de la lectura del text del seu periple el 2005 pel Camí de Santiago, el que surt del Delta de l'Ebre, li vaig dedicar unes paraules sobre la seva manera de fer i vaig aprofitar per estendre'm sobre el propi St. Lluc, els peregrins, els artistes i altres qüestions que sortien al pas. Joan era -i és encara amb 88 anys- un personatge que crida l'atenció, inoblidable, enèrgic. Quan Rafael Tirado va concebre la idea d'honorar la seva amistat amb Joan tot construint un reportatge en vídeo del personatge públic, i mentre cercava documentació va descobrir l'escrit, em va trobar i em va oferir una petita intervenció en el projecte que vaig acceptar de bon grat.

Rafael Tirado, Joan Bueno i Ana Guisande

Trobareu en el documental de Tirado molta admiració pel personatge i molt amor per la fotografia i el cinema, amb una feina d'orfebre pacient, la realització de la qual passa per concebre la història, documentar-la, dirigir com es pugui l'inabastable Bueno, elaborar el pla de rodatge, filmar i enregistrar l'àudio, i sobre tot triar i muntar de manera exquisida tot el material. Recomano molt de veure'l i fruir d'aquesta intel·ligent composició que compta, a més, amb un encertat recolzament musical. 

 

Joan Bueno, 88 anys, pintor de carrer

El treball fa un recorregut biogràfic per les etapes i estils del pintor però m'agradaria donar el meu punt de vista sobre dos eixos d'interès. No hi ha -no és pretén- una anàlisi dels valors artístics. La mirada se'n va, des del primer moment, a l'acció de l'artista, al seu peregrinar per Barcelona i el món, al seu produir en el sentit material, un produir incansable i frenètic. L'acció creadora, més que la creació resultant, posa a la vista de l'espectador -i ho subratlla amb èmfasi- dos fenòmens oposats, que podríem dir de la vida i de la mort.

D'una banda l'extraordinària vitalitat de Bueno que dibuixa i pinta a tota hora, que ha recorregut Europa, que ha emprès diversos projectes, que cada estiu fa alguna variant del Camino de Santiago, que es defensa en diverses llengües, que és conegut arreu per haver pintat carrers, façanes d'edificis, establiments de Barcelona. Aquesta dimensió vital del seu quefer es consuma en l'espectacle visual que engendra al seu voltant, pura vida que no espera cap altre reconeixement.

 

Un espectacle visual

Però d'altra banda, la mirada s'atura en un altre aspecte físic de l'obrar: l'acumulació ingent de paper que suposa això al cap dels dies i els anys. Aquest és un drama comú a tot artista que treballi regularment -i pitjor si es fa sobre llenç amb bastidor, cas que requereix tenir algun magatzem-. En aquest sentit, el contrapunt de la vitalitat exuberant de l'home que lluita contra la vellesa, la seva eterna joventut, seria aquesta mena de cementiri de paper d'obres no venudes, expressió d'un crear que sedimenta estrats de cel·lulosa en les parets de casa seva.

Estanteries de papers

Però què hi ha de la dimensió artística pròpiament dita de l'obra? Aquí el documental de Tirado crec que il·lustra magníficament un segon eix fonamental. Joan Bueno està travessat per dues passions oposades. La de la línia pura del grafista -que ell anomena la geometria- i la de les taques de color que tenen el seu origen en l'admiració pels impressionistes però que esclaten cada cop més com a experiments expressionistes. La primera passió s'ocupa de descriure les formes dels espais amb la tinta i la canya, en grans fulls de paper que acaben saturats. La segona construeix només amb taques de color. El documental mostra èpoques del pintor o alguns nus del Cercle St. Lluc que són esplèndids i perfectament fidels a la construcció més cezanniana. 

 

La taca més cezanniana

Aquesta dimensió ha evolucionat a taques autènticament agosarades, extremes, que recorden Matisse, Klee o altres. 

 

La taca expressionista

Bueno ha aconseguit fusionar, finalment, la mirada de la tinta i la mirada de color en els carrers de Barcelona en una síntesis peculiar. 

Una singular síntesi de linia i taca

 En fi, ningú dels que han vist el documental ha quedat indiferent.

4 comentaris:

  1. He tingut la sort de participar en una exposició col·lectiva a Barcelona del 10-12-20 al 10-1-21, Zohart Gallery on estava Joan Bueno ... em va semblar fantàstic, no el vaig conèixer personalment i no sabia de la seva técnica. En el programa de TV3 vaig veure també el seu caràcter apassionat i excessiu ... tot un personatge

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo crec que molts firmaríem per tenir una vitalitat com la seva, i tothom amb qui parlo em comenta el mateix impacte del personatge. A més d'això, té bon coneixement del dibuix i del color, però com hauràs vist al documental, es proscriu a si mateix cap concessió a les receptes i s'imposa només la del pur instint i que l'obra el sorprengui. Es una declaració de principis. Quan arriba una sorpresa brillant un deu tenir la impressió de ser la mà que obeeix al geni interior...

      Suprimeix
  2. He vist el programa i he quedat
    bocabadadaa.
    Es podria caure en el parany de valorar únicament(i no és poc!) la fantàstica vitalitat d'un home de 88 anys, però la seva trajectòria vital, els seus canvis de rumb amb l'amor al dibuix com a factor coincidents... son realment sorprenents i admirables.
    El documental m'ha enganxat i puc assegurar que això no és fàcil!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Glòria, comparteixo completament l'opinió, però potser ho expressaria d'una altra manera . El parany seria creure que la vitalitat només és cosa de l'estat físic, d'energia corporal o alguna cosa així. Sens dubte JB la té i és essencial tenir-la, però potser el que ens deixa bocabadats és com aconsegueix trobar una motivació per viure. Crec que aquest reportatge manté enganxada també a la gent que és aliena al món de l'art, sobre tot a la gent que veiem la vellesa com la següent etapa: amb deler estem a l'expectativa d'aquest secret de la vitalitat. Es notable l'escena que explica quan el jubilen de professor als 65, "així, d'un dia per l'altre". La cara de Bueno sembla dir, "i ara què, a què em dedico?". Es una pregunta que ens interpel·la.

      Suprimeix