Watercolours and drawings by Carlos Sarrate
 |
| Llegums Guitart amb Gust |
Potser el més original va ser aquesta aquarel·la enfocada en les olles de la parada de llegums i plats cuinats Guitart amb Gust. Aquí s'exploren les possibilitats de les aquarel·les que granulen, però posades al servei d'un tema i no simplement rendint-se al pur efectisme. Aquests pigments, usats amb moderació, suggereixen les textures de les olles i el vapor de l'espai.
Com sabia que aquí els personatges s'hi reconeixerien vaig tenir cura que tots s'hi assemblessin, malgrat que, en l'origen, en Josep estava per a omplir i equilibrar la composició.
De la mateixa manera, tothom va reconèixer la Rosa de Peixos Neus, amb el seu inconfusible gest amb el ganivet del peix.
Tanmateix, el protagonisme del quadre oscil·la entre els personatges -compradors i venedors- i els peixos posats a l'aparador, en especial aquí aquests pops sucosos, sinuosos i lluents que criden l'atenció. De fet, tota l'expo oscil·la entre mostrar l'aspecte econòmic-social dels mercats i l'impacte visual de les natures mortes.
Un altre muntatge deliberat va ser unir en una mateixa composició en Victor de la fruiteria amb la Marta de la Ragazza, i en aquest cas idea va començar ja a l'hora de fer les fotos.
I malgrat fer-los posar, cap foto és allò que es veu en la pintura. Finalment combines elements d'aquí i d'allà, modifiques el braç, les postures dels personatges, sobredimensiones les cireres, etc. La idea de la suposada clienta amb el ventall i el venedor oferint cireres em semblava suggerent. Realment s'ajunten aquí dos gèneres ben diferents: el de les natures mortes clàssiques -en aquest cas amb cireres i figues- i les pintures costumistes carregades de relat implícit.
De manera excepcional, pintar l'exterior del Mercat s'ha de veure com un petit homenatge. La imatge està muntada a partir d'una pila de fotos i proposant una il·luminació una mica diferent a la que havia vist.
Per no limitar-me a la geometria de l'edifici vaig farcir-lo amb molta gent. Per suposat, quins personatges i on s'havien de col·locar està decidit per raons de composició.
Amb un fragment d'aquesta aquarel·la vaig muntar després el cartell.
En l'expo encara hi havia un altra aquarel·la inèdita que no pertany a la Guineueta sinó al mercat de Santa Caterina. Es una parada on el venedor i el fons romanen en la foscor mentre que els formatges s'amunteguen davant oferint els seus sabors.
 |
| Cartell de l'expo |
Els dies 25, 26 i 27 de setembre (de dijous a dissabte) vaig exposar Aquarel·les de mercat al Mercat Municipal de la Guineueta, en Nou Barris.
 |
| Mercat de la Guineueta, Pg Valladaura, 186 |
 |
| Interior: una entrada lateral |
Després de rondar per uns quants mercats buscant el lloc idoni, finalment vaig conèixer la persona que ho va posar fàcil: la presidenta del gremi de paradistes de la Guineueta, la Sílvia, de Peixos Neus, va acollir la idea amb il·lusió. Vam pactar un calendari i em va deixar fer.
 |
| La Sílvia i la mare en la parada |
Posteriorment, la Directora del mercat, la Carme Garrido, va presentar l'exposició el divendres 26, em va donar la paraula i va tenir cura que sortís publicitat en l'Instagram del mercat i en el seu propi compte
 |
| La directora del mercat, fent la presentació |
Vaig presentar 21 treballs elaborats des de setembre del 2024, des del viatge a Catània i les aquarel·les que van sortir de la visita al Mercato del Pesce a les que en van seguir d'altres dels nostres mercats. Exposar en un mercat semblava el més adient. Fer-ho en horari de feina suposa entrar els quadres en el pàrquing del mercat i participar d'alguna manera en la vida dels paradistes dins del seu horari (que el divendres es perllonga fins les 20 h.)
Els treballs es van exposar en la paret que separa el mercat municipal del supermercat annex. Aquesta paret està ornamentada amb forats alguns dels quals es poden aprofitar per ajustar-hi uns tacs i penjar-hi els quadres.
Tot i que la gent va al mercat a comprar, a vegades amb presses, sempre hi ha a qui les pintures criden l'atenció i troben un moment per acostar-s'hi. Comptava amb aquesta curiositat per fer l'expo aquí i no en cap galeria o local tancat on les possibilitats que la gent hi entri, si no és per algun altre motiu, són remotes.
Va haver una segona rebuda el dissabte per a la gent que treballa. Agraeixo les fotos del fotògraf oficial de Mercats de Barcelona (algunes de les quals són les que estan aquí) i als encarregats de portar al dia les xarxes socials del mercat de la Guineueta que van penjar part d'una petita entrevista.
Video de promoció en Instagram
Reel en Instagram de fragment de l'entrevista
Post en Instagram de la presentació
Story destacada de l'expo en Instagram
A les comarques de Barcelona hi ha 91 mercats municipals. Sens dubte el més famós és el Mercat de la Boqueria. Sense deixar d’oferir viandes de qualitat, en part s’ha transformat en un emplaçament turístic on la gent passeja, pren fotos i degusta productes en moltes parades. Aquesta, tanmateix, és la fruiteria Soley, de tota la vida.
 |
| Parada fruiteria Soley |
 |
| Peixateria |
La recerca plàstica de les formes i colors dels peixos resulta un exercici fascinant i molt recomanable.
 |
| Degustació d'ostres i garoines |
 | |
| Bacallaneria |
 |
| Capsa d'arengades |
 |
| Cireres |
No massa lluny, a prop de la Catedral, trobem el Mercat de Sta Caterina.
 |
| Mercat de Sta Caterina. Parada d'aviram |
 | |
| Mercat de l'Abaceria. Parada d'ous |
Hi ha molts enfocs en la pintura de parades de mercats; els bodegons en són un, però també les relacions vives amb els venedors o entre la gent que compra i comenta com va el món. Aquesta vida dels mercats està amenaçada per les nostres presses.
 |
| La tècnica de la canya |
La TV3 ha emès recentment el reportatge Joan Bueno, l'últim pintor de carrer, realitzat per Rafael Tirado. (Un cop despublicat per TV3, el documental es pot veure aquí.) Fa anys que vaig conèixer Bueno al St. Lluc i aviat vaig connectar amb la seva manera de manejar la tinta i com a font d'inspiració justament per sortir al carrer a dibuixar. Després de la lectura del text del seu periple el 2005 pel Camí de Santiago, el que surt del Delta de l'Ebre, li vaig dedicar unes paraules sobre la seva manera de fer i vaig aprofitar per estendre'm sobre el propi St. Lluc, els peregrins, els artistes i altres qüestions que sortien al pas. Joan era -i és encara amb 88 anys- un personatge que crida l'atenció, inoblidable, enèrgic. Quan Rafael Tirado va concebre la idea d'honorar la seva amistat amb Joan tot construint un reportatge en vídeo del personatge públic, i mentre cercava documentació va descobrir l'escrit, em va trobar i em va oferir una petita intervenció en el projecte que vaig acceptar de bon grat.
 |
| Rafael Tirado, Joan Bueno i Ana Guisande |
Trobareu en el documental de Tirado molta admiració pel personatge i molt amor per la fotografia i el cinema, amb una feina d'orfebre pacient, la realització de la qual passa per concebre la història, documentar-la, dirigir com es pugui l'inabastable Bueno, elaborar el pla de rodatge, filmar i enregistrar l'àudio, i sobre tot triar i muntar de manera exquisida tot el material. Recomano molt de veure'l i fruir d'aquesta intel·ligent composició que compta, a més, amb un encertat recolzament musical.
 | |
| Joan Bueno, 88 anys, pintor de carrer |
El treball fa un recorregut biogràfic per les etapes i estils del pintor però m'agradaria donar el meu punt de vista sobre dos eixos d'interès. No hi ha -no és pretén- una anàlisi dels valors artístics. La mirada se'n va, des del primer moment, a l'acció de l'artista, al seu peregrinar per Barcelona i el món, al seu produir en el sentit material, un produir incansable i frenètic. L'acció creadora, més que la creació resultant, posa a la vista de l'espectador -i ho subratlla amb èmfasi- dos fenòmens oposats, que podríem dir de la vida i de la mort.
D'una banda l'extraordinària vitalitat de Bueno que dibuixa i pinta a tota hora, que ha recorregut Europa, que ha emprès diversos projectes, que cada estiu fa alguna variant del Camino de Santiago, que es defensa en diverses llengües, que és conegut arreu per haver pintat carrers, façanes d'edificis, establiments de Barcelona. Aquesta dimensió vital del seu quefer es consuma en l'espectacle visual que engendra al seu voltant, pura vida que no espera cap altre reconeixement.
 |
| Un espectacle visual |
Però d'altra banda, la mirada s'atura en un altre aspecte físic de l'obrar: l'acumulació ingent de paper que suposa això al cap dels dies i els anys. Aquest és un drama comú a tot artista que treballi regularment -i pitjor si es fa sobre llenç amb bastidor, cas que requereix tenir algun magatzem-. En aquest sentit, el contrapunt de la vitalitat exuberant de l'home que lluita contra la vellesa, la seva eterna joventut, seria aquesta mena de cementiri de paper d'obres no venudes, expressió d'un crear que sedimenta estrats de cel·lulosa en les parets de casa seva.
 |
| Estanteries de papers |
Però què hi ha de la dimensió artística pròpiament dita de l'obra? Aquí el documental de Tirado crec que il·lustra magníficament un segon eix fonamental. Joan Bueno està travessat per dues passions oposades. La de la línia pura del grafista -que ell anomena la geometria- i la de les taques de color que tenen el seu origen en l'admiració pels impressionistes però que esclaten cada cop més com a experiments expressionistes. La primera passió s'ocupa de descriure les formes dels espais amb la tinta i la canya, en grans fulls de paper que acaben saturats. La segona construeix només amb taques de color. El documental mostra èpoques del pintor o alguns nus del Cercle St. Lluc que són esplèndids i perfectament fidels a la construcció més cezanniana.
 |
| La taca més cezanniana |
Aquesta dimensió ha evolucionat a taques autènticament agosarades, extremes, que recorden Matisse, Klee o altres.
 |
| La taca expressionista |
Bueno ha aconseguit fusionar, finalment, la mirada de la tinta i la mirada de color en els carrers de Barcelona en una síntesis peculiar.
 |
| Una singular síntesi de linia i taca |
