 |
| Enric Castellanos, aquarel·la del 2009 |
El retorn al St. Lluc ha portat alguna notícia trista. El company i amic Enric Castellanos va morir fa uns mesos, a l'octubre del 2020. L'Enric venia en tren de Barberà del Vallès i, quan coincidíem, ens trobàvem en la sala de posa fixa del St Lluc. Per ell, el dia setmanal de venir era joiós, deia que li mantenia la il·lusió de viure. No és estrany no haver tingut notícia de la defunció perquè en aquests temps de tancaments i amb la meva absència, és fàcil que no m'arribés l'ona.
Però anys abans l'Enric m'havia introduït en el món dels concursos de pintura ràpida. A l'Enric el captivaven aquests certàmens que sintonitzaven molt bé amb la seva experiència laboral de cartellista de cinema, quan les sales de Barcelona anunciaven amb grans plafons pintats a mà les estrelles de Hollywood. L'Enric, cofoi, sempre hi feia referència i retenia d'aquesta pràctica un enorme talent per pintar a base de taques -normalment amb acrílic, a vegades aquarel·la-, aplicar amb molta rapidesa grans masses de color i obtenir del conjunt una organització de les formes que tenien ritme i s'assemblaven al model.
 |
| Concurs de Cerdanyola, 2007 |
 |
| En el concurs de la Llagosta 2006 |
A mi, que sempre he estat més de dibuix, aquest tipus de mirada de la taca, em tenia fascinat, i també la rapidesa de l'execució. Vam anar junts amb cotxe a una pila de concursos, discutíem els temes que podíem fer, treballàvem a vegades amb els cavallets ben a prop, especulàvem sobre el tipus de jurat del poble; també em corregia idees pictòriques mancades de l'astúcia que aquests concursos demanen i que només l'experiència ensenya; patíem a l'hora d'esperar la decisió del jurat i, a vegades, l’Enric se’n duia una alegria que l'animava a continuar.
 | |
| Novembre de 2010 |
També vam anar a pintar plegats a l'aire lliure, a voltes amb més companys, per Barcelona i el Vallès, sense l'al·licient dels concursos. En fi, vaig aprendre d'ell. L'Enric Castellanos era un home elegant, profundament afable i entranyable; mai el vaig veure enfadat, però sí sorneguer i irònic amb les obres de propis o estranys que no valorava. Com vaig dir una vegada a propòsit d'ell, l'amor a la pintura travessa totes les barreres que la diferència d'edat hi pugui posar. Quan es tracta de pintura, el diàleg entre artistes no es trava per l'edat. I permeteu-me creure que quan apareixen traves per qüestió de modes, és que no estem parlant realment de pintura.
Enric, gràcies pel teu mestratge i descansa en pau.
Em sap molt greu que l'Enric ens hagi deixat. Els dilluns, a retrat, era l'ànima del grup i, sempre, sempre, amb el somriure per davant. Em deia xiquet. M'entristeix molt no tornar-lo a veure. Enric, allà on siguis segueix pintant i animant el grup. DIP.
ResponEliminaSoc la Lydia Castellanos, la filla gran de l'Enric. Moltes gràcies per les seves paraules. Era molt feliç de pintar amb tots vostès.
ResponEliminaHola Lydia. El record de l’Enric que em portes m’arriba en un moment dolç, just ara que acabo d’inaugurar una expo d’aquarel·les a Madrid. Estic segur que ell s’hauria alegrat. A mi també em feia feliç pintar al seu costat! (Blogger m’està fallant i no em deixa comentar com a administrador del meu blog)
Elimina