El bosc mediterrani, 3: sol de novembre The Mediterranean Forest, 3: November Sun

Amb només tres colors -i una mica de blau pel cel- la impressió cromàtica és ben diferent que amb dos. Sembla poder-se representar ja tots els colors -dins de certa sobrietat, és clar. A la netedat li queda camí per recórrer però de la composició n'estic força satisfet.
La dificultat del quadre són els punts clars sobre fosc, i tot aquarel·lista sap que els recursos són o pintura opaca, o goma de reserva o potser color de cera clara que fa una mena de reserva o de tècnica mixta. Aquí ens hem tirat per la primera solució. A canvi s'obté una vibració de les masses vegetals dels brucs semitransparents que contrasta amb els troncs massissos dels pins.

El bosc mediterrani, 2: en groc The Mediterranean Forest, 2: in yellow

Segona versió de la mateixa escena, en groc.

El pur grafit deixava aquell ambient emboirat de gris del treball anterior, cosa que oferia un efecte interessant. Ara bé, si li passes la goma d'esborrar l'aixeques una mica i això ja no agrada tant. Per si de cas li he posat una capa fina de fixador. I en aquesta segona versió, a més del grafit he emprat una aquarel·la de bona qualitat per les zones realment fosques.

Continua la recerca que persegueix realitzar la impressió de "tema sense-nom" però intentant evitar la brutícia. Es podria dir que quan treballes la part, no trobes cap diferencia amb treballar una forma no-figurativa, mentre que només el conjunt mostraria aquí el bosc. Però això estaria mal dit: sempre l'obra és "abstracta" i sempre les parts engendren "un problema de composició", i només una mirada de conjunt que persegueix trobar una escena figurativa converteix les taques, línies i formes en objectes.

El bosc mediterrani The Mediterranean Forest

En l'anterior entrada parlava -sobre tot en els comentaris- de com el bosc funciona per a la consciència com a cosa sense massa conceptes. En aquest treball encetem una recerca plàstica que no se centra en els paisatges macos i ben posats, com de pessebre, sinó justament en el que es troba de normal el caminant quan entra en el bosc: una espessor de branques i matolls sense nom.

El repte en aquarel·la seria reflectir el sense-nom sense caure en la brutícia de les capes de pigment que crida als aquarel·listes com les sirenes d'Ulisses.

Per als seguidors més antics puc dir que aquest bosc mediterrani arriba empeltat de les llavors vegetals del planeta Helleborus o del Helleborus in black.

Empeltat o no, ja anticipo que el repte costarà. Ja es veu.

La calor, 4. El bosquet i el camí The Heat, 4. The Grove and the Path

Tot acceptant que un bosquet mediterrani no és una jungla penso que enfonsar-se en la boscúria -això que podríem dir "emboscar-se"- és l'experiència del retorn al caos. La natura que t'envolta aleshores gairebé no té nom, o té nom a mínims -arbre, troncs, pedres- però res està ordenat, ni disposat a finalitats específiques, ni el garbuix de branques i bardisses es pot fàcilment descriure.

Aquí hi ha un "camí" que absorbeix el sentit del bosc: lloc per on transita la gent. L'experiència de l'home de camp que hi treballa deu ser molt altra, veient i nomenant en funció d'interessos més definits; o la mirada del científic, etc. Però, sobre tot, molt diferent és la nostra experiència comuna d'habitar la ciutat on cada cosa està descrita, definida, subdividida en parts i el seu funcionament forma part de processos amb finalitats: semàfor, tràfic, "prohibit passar", etc.

Es diu que passejar pel bosc és relaxant perquè no hi ha sorolls, o pel retorn a la natura. No em sembla gens clar que la natura fos relaxant si hi tornéssim de debò. Em penso que passejar pel bosc és sobre tot "descansar del sentit" -no dels sentits o de les sensacions, que potser també-, sinó descansar del significat de les coses, alliberar-se del sentit atapeït que tenen en la civilització i tornar al món sense noms -almenys en una petita dosi-.

L'aquarel·la com a tècnica no sé si s'adiu amb la representació del caos sense nom. La netedat i simplicitat amb la que has d'explicar les coses xoca amb la confusió del que tens davant. Com et passis una mica, aviat et queden massa capes, la làmina comença a protestar dels pigments acumulats. Em penso que aquí em vaig aturar quan la pintura ja s'estava queixant. Sempre et queden reptes per davant.

La calor, 3. El bosquet de pins The heat, 3. The Pine Grove

La pineda de pi roig tolera la sequedat de l'estiu. La solitud dels troncs verticals -en competència per pujar- deixa bategar una munió de vides petites que brunzeixen en l'aire calent.

L'austeritat del bicrom volia reflectir la sobrietat del paisatge, la seva soferta permanència.

En aquest altre, s'alia un altre discret bicrom amb el grafit -el qual recorda l'escorça renegrida dels troncs. Amb tanta línia clara sobre fosc no pots evitar la invasió de la témpera que empasta l'obra. La manca de lleugeresa del medi opac potser combina bé amb la impressió de calor.

En aquest tercer bosquet, pla i erm de sotabosc, el mateix bicrom abandona el grafit i lliga més harmònicament amb un sèpia.

La calor, 2. El poble de pedra i els camps The heat, 2. The stone village and the fields

Conforme l'estiu avança les pedres del poble i els camps de rostolls dels voltants emeten una mena de radiació ocre.

Les ombres dels carrerons festegen la treva del sol.

La calor, 1. Els pollancres de l'embassament The heat, 1. The poplars of the reservoir

A primers de juliol, l'embassament de St. Antoni està a vessar. Els pollancres de la riba emergeixen de l'aigua i els estiuejants alleugen la calor nedant entre les branques i els troncs.

Els reflexos de les fulles contenen tal quantitat de colors i parpellegen tan ràpid que és fàcil que la paleta embogeixi, i tu amb ella.

Quan les aigües van baixant, els arbres posen al descobert els seus troncs arrelats al fons.

Passió d'industrials Industrial passion

La passió dels enginyers era una passió creativa que comparàvem als artistes. La dels industrials amb les seves fàbriques també. Aquí hi ha una mena de ciutat industrial no només amb els seus carrers i edificis i les distintes funcions de cadascun, sinó també -com a les ciutats- certa jerarquia entre les parts nobles de la fàbrica i les més sofertes; l'estil més sumptuós de l'edifici més antic i els nous més funcionals; les zones més actives que estan en auge i les que estan replantejant-se; les que responen a criteris de productivitat i les que depenen de criteris de medi ambient; els barris que van créixer ràpidament i els que han de respondre a una acurada planificació etc. Com a les ciutats, la seva gestió i evolució és complexa. Sobre economia gairebé està tot dit, però sense la voluntat de creació i de gestió, el procés industrial tampoc es pot explicar del tot.

Per l'aquarel·la vaig haver de decidir què pintar amb tantes coses i tants racons possibles. Em vaig decidir per la visió de conjunt, la fotografia de la qual, vista des dels camps de davant i a força distància per captar-la sencera, no inspirava d'antuvi cap resultat plàsticament emocionant. El paper fa un metre de llarg i la passió del industrial passa perquè quedi reflectida la seva creació i no només perquè l'aquarel·lista n'inventi una altra. Almenys aquesta va ser la meva cura: deixar clars els tres o quatre plans dels carrers de davant de l'edifici, armonitzar els colors, integrar-ho als camps, i composar-ho en una mena de dues fletxes que s'equilibren. També, com la pròpia fàbrica, la passió de pintar va acompanyada d'una planificació.

Pasión de ingenieros 2 Passion of engineers 2

Hace un tiempo, esa misma pasión de ingenieros gracias a la que se dan encuentros originales propició un contacto a través del océano. Un grupo de ingenieros del Colegio de Profesionales de la Ingeniería Civil de Entre Rios en Argentina me hizo llegar su descubrimiento del blog: solicitaban mi permiso para incluir algunas imágenes de mis acuarelas en una agenda que proyectaban. La verdad es que, en estos tiempos anónimos nuestros, me pareció un detalle que pidieran el consentimiento del autor. Se lo di sin problema: a fin de cuentas, para eso sirve también el arte.

Al cabo de unos meses recibí por correo -correo de los de antes- un par de ejemplares de la agenda. La verdad es que quedó muy bonita.

Pasión de ingenieros 1 Passion of engineers 1

De vez en cuando, algún ingeniero se asoma por estas páginas y se deja seducir por las acuarelas y dibujos de tema industrial tal como el autor de las acuarelas se deja emocionar por los temas industriales. Hay sensibilidades híbridas que circulan por el mundo. Creo que cada vez más hay más en la medida que podemos disponer de tiempo para la formación cultural y admitimos que no estamos hechos de una sola pieza. Y es la propia evolución de la sociedad que lo exige: un empresario o un ingeniero han de pensar en el medio ambiente y no pueden sólo limitarse a la rentabilidad; han de pensar en el diseño y no sólo en la eficacia del producto.
En cierta pasión por la belleza de la forma, unos y otros venimos a encontrarnos.

Un ejemplo de pasión de este tipo es el de Jordi Font-Agustí, ingeniero y escritor, que mantiene un blog sobre Arte y ferrocarril  que ilustra con claridad ese maridaje de tecnología y estética del que estamos hablando. Jordi ha tenido la gentileza de dedicarme una sección en la revista ferroviaria Via Libre del mes de Abril sobre mis acuarelas de infraestructuras ferroviarias.