Vaques a Can Perdiu (La Roca del Vallès)Cows on Can Perdiu farm (La Roca del Vallès)

 

Sovint passegem pels camps de Montornès, Vilanova i la Roca, en el Vallès Oriental. La granja de Can Perdiu té un ramat de vaques que, quan passes pel costat, et miren amb aquella parsimònia bovina, aliena a les queixes del ramader.  

L’esguard boví

Més ençà de la placidesa. els pagesos i ramaders de bona part d’Europa estan trasbalsats. Per diverses raons la seva feina està amenaçada. Tot i que el desplegament de les seves reivindicacions és ample i ben raonat, un sospita que el rerefons dels problemes és el canvi climàtic. Almenys és molt clar i directe a Catalunya on la implacable sequera ha posat l’aigua com un dels focus del conflicte. La "lluita per l'aigua" semblaria tenir darrera una tensió entre un model turístic i un model de sosteniment del sector primari que garanteixi certa autosuficiència alimentària. Un dels eslògans dramàtics de les tractorades ha estat “La nostra fi, la vostra fam”.

Sobre el dibuix. Per al pintor, l'autèntic trasbals ha estat el dibuix. Se suposa que un dibuixa qualsevol cosa i que no hi ha coses més difícils que altres si un s’acostuma a mirar només formes geomètriques, coses com angles, ovals, línies d’intersecció, i va calculant la posició de cada línia que posa en relació a les del costat... Però en els cossos vius, un petit desajust representa un món: quan pintes animals t’arrisques que un cavall sembli  un gos o que un vedell tingui una retirada a un eriçó. I això no passa també en l’ésser humà, quan un pinta nus? Segur que sí, però aquí entra al rescat una dimensió de costum i familiaritat que et fa encendre les alertes molt abans a penes col·loques el braç massa amunt o fas el cap massa petit o entres en el dimoni de la desproporció. En conclusió, té sentit que per dibuixar animals calgui haver dibuixat animals. Aquella pedagogia antiga dels quaderns d’Emili Freixas potser no està de moda, però era molt útil...

Un dibuix amb molta goma d’esborrar...

He editat un video de tot el procés d'elaboració de l'aquarel·la que podeu trobar aquí: https://youtu.be/4h3KqZQ818k

 

Parpers

Carretera de Parpers

Ja he dit en una entrada que la carretera de Parpers és una mena de santuari de ciclistes. Si allà el tema era la llum al final del túnel, amb els efectes de llum solar projectada a intervals sobre l’asfalt, aquí ens centrem en les entrades de sol a contrallum en l’atmosfera, obrint-se pas entre les masses d'arbres. 

Un ciclista baixa per aquesta carrerera on no solen passar cotxes perquè circulen per l’autopista de Granollers-Mataró. L’esforç de la pujada o el goig del descens són dues formes de felicitat a l’abast.

Per pintar entrades de llum no se m’acut més que tres mètodes: o bé reservar la part dels rajos solars i pintar-la de to més clar; o bé, pintar-la igual que la resta i després aixecar pintura amb paper absorbent o com sigui; o bé, afegir tèmpera blanca i crear un efecte opac. 

En aquest cas, hem combinat el primer i segon procediment. L’esforç de ser fidel al propòsit i lluitar per aconseguir-lo valorant el conjunt paga el preu de perdre la frescor de la taca original -frescor que els amants de l’aquarel·la i de la impressió, celebren sempre, potser perdent aleshores altres possibilitats del medi.

Taques originals

La llum al final del túnelThe light at the end of the tunnel

Túnel de Parpers

Els efectes de llum a travès dels túnels d'obra pública sempre m'han semblat espectaculars. El primer treball és el fals túnel de la carretera de Parpers -santuari de ciclistes els caps de setmana- que permet el pas de l'autovia C60 per damunt. En algun moment de l'any, les bigues i estructures pinten aquestes taques alternes de llum i ombra sobre l'asfalt i les parets. L'aquarel·la permet retenir en el temps allò que l'ull del ciclista capta fugisserament.

Túnels d'entrada a Montmeló des de Parets

El segon és una successió de tres falsos túnels de l'entrada a Montmeló des de Parets, per sota de les autopistes AP7 i C33. Darrera de l'espectador de l'escena, encara hi ha un altre pas elevat sobre els ramals d'accès a la C17. El conjunt de l'entrada al poble és una mica muntanya russa. En l'aquarel·la hem volgut celebrar la llum amb el siena natural però també fent que la zona d'ombra fos més lluminosa i amable, a base de contenir la foscor en el blau ceruli.

                                                                    ***

"La llum al final del túnel" és una metàfora corrent per expressar una predicció optimista després d'una situació penosa, més o menys perllongada en el temps. Suposo que tots tenim en el cap el mateix i ningú gosem fer prediccions amb massa aplom. Però sí podríem subratllar que, en comparació amb les guerres mundials o altres esdeveniments globals penosos, aquests nostres túnels falsos deixen passar molta llum arreu.

La fàbrica de ciment The cement factory

 

Mortero Bensec

 

Passejant per la riba esquerra del riu Congost, per Montornès, passes pel costat de la tanca de la Bensec, una gran planta que fabriquen morter. Aquest era un dia gris i mullat. El fang feia reflexos i en aquesta part més marginal del terreny s'hi acumulen algunes deixalles, a la dreta. El conjunt de la imatge té aquella màgia de les estructures industrials, p. ex., amb el braç d'una excavadora reposant al terra a l'esquerra, com si el seu temps ja hagués passat.

No cal dir que un sempre queda mig satisfet del resultat si el compares amb coses que tens al cap. D'altra banda, no sé si els industrials entenen del tot l'interès de l'artista per reflectir justament la part on tenen estructures en desús, restes de sèrie, i on sembla un acudit que el nom "ben sec" el desmenteixi aquí el paisatge ben mullat. "Es que no hi ha coses més maques per pintar?". De fet tambe vaig entrar a la planta, per davant, i bé, puc dir que la bellesa de l'enginyeria la sosté la seva pròpia eficàcia, però aquest "parent pobre" necessita sempre de la mirada de l'artista.

El bosc mediterrani (10): boira entre els arbresThe Mediterranean Forest (10): fog among the trees

Dos treballs diferents, el primer sobre un conjunt d'arbres a prop d'Òrrius, al Vallès Oriental, i l'altre per la ruta de la Dòvia, al Baix Camp (Tarragona). Ambdós presenten problemes tècnics també diferents. 

En el primer hi ha una simetria entre el quadrant superior esquerra i l'inferior dret en quant que estan enfocats, i una simetria en els altres dos quadrants tot formant una diagonal de boira. Es busca un efecte una mica màgic del bosc emboirat. 

La segona és una imatge habitual en els boscos amb boira, on les muntanyes de pedra anuncien la seva presència contundent sense gairebé distingir-se del fons blanquinós. No és clar com portar aquestes impressions subtils al paper.

El bosc mediterrani (8): definint formesThe Mediterranean Forest (8): defining shapes

El bosc com "allò sense nom" que fa de leit motiv de la sèrie del bosc mediterrani és, en el fons, el problema pictòric de representar "alguna cosa" amb cara i ulls a partir de l'experiència d'endinsar-se en un món poc definit. Es pot veure aquí més explicació (i en els comentaris). Amb l'aquarel·la, en el fons, desmentim sobre el paper allò que ens ha captivat en la realitat. En el treball que porto avui el desmentit és notable: hi ha el clàssic enfoc de dividir el tema en zones i el procediment de treballar les zones separada i progressivament. No és l'única manera de tocar l'aquarel·la, i per descomptat no és la més "solta", però és clar que volia evitar que el garbuix de branques i arbustos es convertís en un garbuix de pinzellades i taques que no mostressin res concret. L'atracció de la forma figurada ens condueix aquí. En definitiva, definint l'indefinible. 


Malgrat tot, estaria bé que en el fons se sentís un eco de l'experiència del bosc.

Polígon de Can Mas (Ripollet) Can Mas Industrial Estate (Ripollet)

Uns altres espais que prenen un nou sentit des del confinament serien els llocs de treball. De ser el destí del patiment diari, podem arribar a veure'ls ara com a espais d'alliberament. I en els pobles i ciutats, les zones destinades específicament a la producció industrial són els polígons. Aquest que porto és el de Can Mas, a Ripollet, i és una imatge de carrer típic, que es pot captar des del parc superior de la Llacuna.

Un dia assolellat i polsós

Sobre l'aquarel·la cal dir que un tenia en el cap una d'aquelles imatges com "de País Basc industrial", grisa i plujosa; en canvi, la realitat que tenia a la vista potser sí era gris, però de dia assolellat, amb ombres marcades. Res a veure! Vaig arribar a un compromís entre les dues imatges barallades: seria un dia de sol però de gris polsós. Des del tancament, aquest dia lluminós ens convida al treball. Algú m'ha dit que sóc un poligonero de l'aquarel·la. Será eso. 

El bosc mediterrani The Mediterranean Forest

En l'anterior entrada parlava -sobre tot en els comentaris- de com el bosc funciona per a la consciència com a cosa sense massa conceptes. En aquest treball encetem una recerca plàstica que no se centra en els paisatges macos i ben posats, com de pessebre, sinó justament en el que es troba de normal el caminant quan entra en el bosc: una espessor de branques i matolls sense nom.

El repte en aquarel·la seria reflectir el sense-nom sense caure en la brutícia de les capes de pigment que crida als aquarel·listes com les sirenes d'Ulisses.

Per als seguidors més antics puc dir que aquest bosc mediterrani arriba empeltat de les llavors vegetals del planeta Helleborus o del Helleborus in black.

Empeltat o no, ja anticipo que el repte costarà. Ja es veu.

Paisatges del Vallès Vallès landscapes

Pins a Vilanova del Vallès

Abans de publicar la darrera entrada de la sèrie del planeta Helèbor i deixar-lo reposar aquest estiu, presento com a contrapunt aquests treballs sobre el Vallès, el planeta més proper que tinc.

Els paisatges tenen com a denominador comú ser anodins i vulgars, i el repte és arrencar-los del seu anonimat.

El Congost al pas per Llerona (Les Franqueses del Vallès)

Però hi ha una segona dificultat més concreta: per a un dibuixant de formes delimitades cal esmerçar-se en trobar formes en el batibull de matolls, vegetació i milers de pedres. Ben pensat, el problema no és diferent a trobar formes en les taques accidentals d'Helèbor.

El Congost per Montmeló (gener 2013)

Per mi, el problema concret de la idealització pìctòrica aplicat a un bosc no és explicar la cosa amb menys ratlles o menys taques, sinó "planificar" en un sentit literal: trobar diferents plans en les masses i disposar-les davant i darrera i més darrera; a més, el problema -com sempre en aquarel·la- s'aguditza per la dificultat d'afegir clars sobre foscos, cosa que obliga a una seqüenciació de les taques si no vols abusar de la tèmpera. Si un vol, a més, que la cosa tingui una mica d'atmòsfera, les dificultats s'acumulen...

Aquesta aquarel·la l'he feta aquest matí de diumenge...

Bosquet de pins a les Tres Creus (juny 2013)

Primavera al Vallès Spring in Vallès

El riu Tenes, sota el pont de rodalies, entre Mollet i Montmeló

Quan un pensa en la primavera al Vallès a molts ens ve al cap el record dels versos celebèrrims del poema de Pere Quart:

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res"

Cards i garric a Sant Antoni de Vilamajor

Sol sobre el Vallés Vallès in the sun

Repsol-YPF, planta de Montornés del Vallés

Una bifurcación de raíles entra en las instalaciones, tras las alambradas de espino; cámaras de seguridad, barracones, y unos enormes depósitos esféricos... A pesar de estos elementos inquietantes que evocan tantas películas, un sol brillante de primavera inunda la escena y el efecto dramático pierde buena parte de su sentido. -Quizás gane otras sugerencias, no sé. Al final sólo es la planta de la Repsol-YPF en Montornés del Vallés.

Dibujo de la acuarela

Pintando al lado de la vía (febrero 2012)

Situada en un extraño polígono industrial (Els Xops) en la confluencia entre Parets, Lliçà y Granollers, en medio de colinas onduladas, con algunos pequeños núcleos de fábricas, encuentras también esta granja de cerdos. Aunque uno vuelva a sus "silos industriales", la temática del árbol superviviente que señaló Ricardo Azkargorta en un comentario anterior, está de algún modo presente. De nuevo me parece que hay algo en sintonía con esa serie que él llama "Convivencias-supervivencias".

Granja de cerdos, Polígono Els Xops (marzo 2012)

A pesar que estemos en el campo, uno tiene la sensación que la naturaleza está en retirada, adelgazada, en minoría. También aquí, el sol de primavera viene a rescatar la escena del hundimiento...

Pintando la granja en los campos

Puente sobre el Besós en obras Repairing the bridge on the Besós

Tenía pensado colgar más adelante este puente en obras de Montmeló que hice hace dos semanas... pero Ricardo Azkargorta, con su serie de puentes, me está estimulando a "tender un puente con su obra"...

Puente en obras sobre el Besós (Montmeló)

 Este puente lo he pintado otras veces.

Pintando bajo el puente

La vella serradora The old sawmill

Als afores de St. Antoni de Vilamajor, tirant en direcció Llinars, un diumenge matí vaig trobar aquesta serradora. El tema tenia l'encant de les escenes rurals que recordava les serradores del les pel·licules als Estats Units, farcides de ferralla, camionetes velles, cintes transportadores i forns. Després de demanar permís a l'encarregat em vaig instal·lar damunt d'una pila d'escorça i vaig pintar l'escorça, la cinta, els herbots, un tros de tanca, el vell camió i part de la ferralla del fons. Va haver algunes ullades de sol però vaig entonar la cosa en nuvolat.

Serradora a St. Antoni de Vilamajor

Pluja al Vallès Vallès in the rain

Porta dies plovent. Des de dins del cotxe, assegut al seient del copilot, encenent el neteja-parabrises de tant en tant, vaig pintar fa una setmana aquesta aquarel·la d'una borda a la Roca del Vallès, en mig dels camps. Al fons s'albira la urbanització de Can Colet.

Des del final del carrer Tenor Viñas, La Roca del Vallès