Tot acceptant que un bosquet mediterrani no és una jungla penso que enfonsar-se en la boscúria -això que podríem dir "emboscar-se"- és l'experiència del retorn al caos. La natura que t'envolta aleshores gairebé no té nom, o té nom a mínims -arbre, troncs, pedres- però res està ordenat, ni disposat a finalitats específiques, ni el garbuix de branques i bardisses es pot fàcilment descriure.
Aquí hi ha un "camí" que absorbeix el sentit del bosc: lloc per on transita la gent. L'experiència de l'home de camp que hi treballa deu ser molt altra, veient i nomenant en funció d'interessos més definits; o la mirada del científic, etc. Però, sobre tot, molt diferent és la nostra experiència comuna d'habitar la ciutat on cada cosa està descrita, definida, subdividida en parts i el seu funcionament forma part de processos amb finalitats: semàfor, tràfic, "prohibit passar", etc.
Es diu que passejar pel bosc és relaxant perquè no hi ha sorolls, o pel retorn a la natura. No em sembla gens clar que la natura fos relaxant si hi tornéssim de debò. Em penso que passejar pel bosc és sobre tot "descansar del sentit" -no dels sentits o de les sensacions, que potser també-, sinó descansar del significat de les coses, alliberar-se del sentit atapeït que tenen en la civilització i tornar al món sense noms -almenys en una petita dosi-.
L'aquarel·la com a tècnica no sé si s'adiu amb la representació del caos sense nom. La netedat i simplicitat amb la que has d'explicar les coses xoca amb la confusió del que tens davant. Com et passis una mica, aviat et queden massa capes, la làmina comença a protestar dels pigments acumulats. Em penso que aquí em vaig aturar quan la pintura ja s'estava queixant. Sempre et queden reptes per davant.
