Estàs fent un treball realment interessant en la sèrie Helleborus, la segueixo amb molt d'interés. Et felicito també per els 4 nus que has publicat son excel·lents.
Mercè, aquest treball de textures i formes em va servir l'hivern passat per pintar en taller quan no pots sortir al carrer, però sobre tot, va renovar les ganes de fer aquarel·la, de mantenir-se en ella a base de descobrir que no hi ha només una manera de tocar-la. Probablement m'agraden els mateixos autors que a tothom -que són capaços d'un traç vigorós i que de primera intenció ja és expressiu- però trobo irritant que només es pugui fer això, perquè ens limita extraordinàriament i potser "cavem la pròpia fosa" de ser considerats experts en un art menor, l'aquarel·la, la parent pobre de l'art. Després tothom diu que és tan difícil però secretament s'admet que on estigui un bon oli... etc. En fi, tal com ho veig, els "helèbores", per tal d'entrar en una expo seriosa, haurien de fer el salt a una mida més gran i agosarada, però tal com estan les coses ensopego amb la desgana d'acumular papers grans que fan de mal desar... però els veig en l'horitzó... Sobre els teus paisatges urbans que ja fa dies que han fet un tomb i van en inequívoc crescendo, he de comentar alguna cosa: ho faré en el teu blog, queda promés. En fi, gràcies pel comentari i tant de bo els blogs servissin per intercanviar més opinions sobre pintura...
Ya te comenté que este tipo de obra gana con el acercamiento, la ampliación de pequeñas partes: "aparecen" entonces cuadros ináuditos que me gustaría saber o poder hacer a tamaño grande. Este fenómeno de tener que acercarse parece que va contra la tendencia general de la acuarela moderna: que más bien las cosas ganen alejándose. En fin, una vía abierta con garantía segura de no aburrimiento... Un saludo cordial!
Estàs fent un treball realment interessant en la sèrie Helleborus, la segueixo amb molt d'interés. Et felicito també per els 4 nus que has publicat son excel·lents.
ResponEliminaMercè, aquest treball de textures i formes em va servir l'hivern passat per pintar en taller quan no pots sortir al carrer, però sobre tot, va renovar les ganes de fer aquarel·la, de mantenir-se en ella a base de descobrir que no hi ha només una manera de tocar-la. Probablement m'agraden els mateixos autors que a tothom -que són capaços d'un traç vigorós i que de primera intenció ja és expressiu- però trobo irritant que només es pugui fer això, perquè ens limita extraordinàriament i potser "cavem la pròpia fosa" de ser considerats experts en un art menor, l'aquarel·la, la parent pobre de l'art. Després tothom diu que és tan difícil però secretament s'admet que on estigui un bon oli... etc. En fi, tal com ho veig, els "helèbores", per tal d'entrar en una expo seriosa, haurien de fer el salt a una mida més gran i agosarada, però tal com estan les coses ensopego amb la desgana d'acumular papers grans que fan de mal desar... però els veig en l'horitzó...
EliminaSobre els teus paisatges urbans que ja fa dies que han fet un tomb i van en inequívoc crescendo, he de comentar alguna cosa: ho faré en el teu blog, queda promés. En fi, gràcies pel comentari i tant de bo els blogs servissin per intercanviar més opinions sobre pintura...
Carlos la calidez de los tonos empleados hacen resaltar mas los detalles, el resultado es muy bueno.
ResponEliminaSaludos
Ya te comenté que este tipo de obra gana con el acercamiento, la ampliación de pequeñas partes: "aparecen" entonces cuadros ináuditos que me gustaría saber o poder hacer a tamaño grande. Este fenómeno de tener que acercarse parece que va contra la tendencia general de la acuarela moderna: que más bien las cosas ganen alejándose. En fin, una vía abierta con garantía segura de no aburrimiento... Un saludo cordial!
Elimina