Google Website Translator Gadget

dilluns, 29 de novembre de 2010

Montmeló, allò que l'AVE s'endugué: (1) Pont del Congost
Montmeló, gone with High-Speed Train: (1) the Congost bridge

Tot i que és un AVE de pas, arrassa al seu pas. Tots volem creure que després de la severa cirurgia al poble de Montmeló, el resultat serà un teixit urbà més integrat. Tant de bo.

Els treballs que us presento o bé són tintes del 2006 o bé aquarel·les entre 2007 i 2008, quan les obres eran ja inminents o començades, i també algunes fotos dels gegants caiguts. Amb més o menys qualitat potser tenen el valor testimonial de mostrar allò que l'AVE s'endugué per sempre. Comencem pel clàssic pont ferroviari sobre el riu Congost.


Montmeló, el pont de ferro sobre el Congost.
Tinta a dos tons de l'estructura sobre el salt d'aigua
Cada via, sentit Barcelona o sentit Granollers, tenia en realitat el seu pont de ferro. La següent imatge mostra el costat Granollers, vista i feta en directe des d'una palanqueta que travessa el riu Congost, en plena exhuberància vegetal...

Tinta amb aiguada de la cara nord del pont del Congost

Per fer les obres es va construir un pont provisional i poder desmuntar el vell pont de ferro. D'aquest pont provisional vaig pintar en directe quan posaven les pilastres. Mesos més tard, vaig arribar tard per les fotos de l'enlairement de l'estructura vella. Aquí teniu el tren passant pel pont provisional mentre el vell ferro reposa al terra i el tallen a trossos.

Desmuntatge del pont de ferro

Especejament de l'estructura

dissabte, 27 de novembre de 2010

Màquines de les obres del tren

Els jubilats es passen hores fascinants davant les obres. Alguns que ens falta per ser-ho, ens hi enganxem cada cop que passem per davant. Una obra és una promesa de millora, i és un acte creatiu a escala social, i una formidable exhibició del poder de transformació de la natura i de la mobilització massiva de treball...Ah, i l'obra potser costa molts diners però l'espectacle -que és en viu, en directe i trepidant-  és gratis...


Grua amb cilindre.

 
Les inmenses màquines que excaven rases per fer murs i pantalles de formigó per contruir el fals túnel han estat les vedettes de l'obra en el tram de Montmeló. La geografia canvia davant dels teus nassos dia a dia...
 
Pantalladora descarregant terra

Per excavar amb seguretat, les rases s'omplen d'una sustància que diuen bentonita, que evita la descomposició del terreny i el cimenta. Un diumenge matí em vaig poder apropar suficient amb el paper i les aquarel·les...

Cullera al fons d'una rasa amb bentonita

La bentonita s'aboca als forats i es recicla després filtrant-la en uns dipòsits. Aquesta imatge nocturna dels dipòsits, plovent, amb els ferros en forma d'espigues que emergeixen dels murs soterrats de formigó, vol donar idea del marasme de fang en què es treballa dia i nit. L'aquarel·la, en aquest cas, es basa en algunes fotografies...

Escena nocturna de l'obra sobre el fang

La següent en canvi, feta a ple dia, mentre xerrava plàcidament amb l'encarregat de la vigilància un diumenge matí, reflecteix la xarxa de canonades dels dipòsits de bentonita.

Dipòsits de bentonita


Però d'entre tots aquests dinosaures d'acer, el més exòtic i especial, el que més èxit de públic té entre vells i joves, adults i infants, homes i dones, és  la descomunal barrina que diuen pilotadora  -perquè posa pilots-. Avança amb una complexa tècnica, alternant de forat en forat, fins que t'ha fet una muralla soterrada...

Pilotadora

divendres, 26 de novembre de 2010

Passejant per Reus

Pintar o dibuixar a la Pça. Prim de Reus és un clàssic dels estius. La mole de bronze del militar, en el seu pedestal massís, amb l'espasa en alt, els xiprers en alt, el cavall tibant el coll, potser defensant el món del cartell de la coca-cola... contrasta amb la gent que passeja als seus peus llepant gelats, empenyent cotxets de nen, comprant a les exquisides botigues de la zona, definitivament inconscients del perill dels canons...

Reus, Pça Prim (tinta del 2005)

Reus, Pça Prim (aquarel·la del 2010)

Uns metres més abaix, un altre clàssic on tothom que passeja acaba trobant-se: la Plaça Mercadal. Aquesta no té militar vigilant.

Reus, Pça. Mercadal (2005)

Pintant a la Pça. Mercadal (abril 06)

Reus, Pça Mercadal (2006)
Reus, Pça. Mercadal (2009)

Uns metres més abaix encara, els carrerons comencen a fer-se més íntims. Al voltant de la pça. del Castell hi ha moltes terrasses i algun racó sorprenent, amb aquest altre bronze que s'ha baixat del pedestal a peu de carrer...




dilluns, 22 de novembre de 2010

Porto i el pont

Porto, la ciutat que dóna nom a Portugal, és la ciutat dels sis ponts. Un dels més fascinants de la península és el pont de Lluis I dissenyat per Seyrig, deixeble d'Eiffel. L'estructura és un arc de ferro sobre el Duero que sosté dos nivells de pas, per cotxes i peatons a baix, i pel metro i peatons 44 metres per damunt.

Porto, Pont de Lluis

Un pont no només és una proesa d'enginyeria sinó sobre tot un impacte emocional, un vincle entre parts separades. Suposo que per això ens quedem bocabadats.

Pont de Lluis I des del Jardin do Morro

 Però per aquest barri que s'encarama a la muntanya per les escales de Codeçal, el pont també és el gran monstre de la ciutat que imposa la seva llei de ferro.


Escadas do Codeçal, Porto

Vaig pintar l'aquarel·la assegut les escales, davant la mirada desconfiada dels veïns i als peus dels turistes. Una nena petita de la casa del costat em va començar a interrogar amb perseverància. Li vaig deixar un pinzell i una petita paleta perque fes també la seva obra. Això de tenir entretinguda la criatura em va garantir una bona estona de "pau social".

Praça da Ribeira, Porto
Cais da Ribeira, des del Cais de Gaia
El pintor que venia imatges pels turistes va acostar-se a xerrar una estona i em va explicar les seves penes. Haver de fer i vendre un cert tipus de coses repetides per a turistes no és cap bicoca, certament. Seria fantàstic poder canviar de feina quan un volgués!


Vila Nova de Gaia, Porto.

divendres, 19 de novembre de 2010

Figura en aquarel·la

La pintura del nu té dues males fames -no massa congruents entre elles-: una, és difícil de pintar; dues, té poc èxit al mercat. Si a més, la pintura és aquarel·la, els dos punts s'accentuen més encara.

Model aguantant-se el cap (gen. 2008)

Veig que hi ha gent que fa figures en aquarel·la sensibles i delicades, i m'agraden... però tot i admirar-les no són ben bé el que jo voldria fer. Em trobo navegant entre dos esculls:

            1) fer un treball de la densitat interior del cos, com si fos de pintura a l'oli..

Model amb braços repenjats (feb. 2010)

           2) fer-ho en un estil d'aquarel·la, sense perdre la frescor i espontaneïtat pròpia del medi aquós, que no acabi semblant una obra repintada i insistida...

Model llegint (Oct. 09)
                  
       ...Té solució aquest dil·lema...?

L'ha de tenir per força. Si un fos capaç de treballar en mullat sobre mullat,...

Model amb la mà a l'espatlla (detall, paper Arches, abril 2010)

 .... encertar a la primera la quantitat de pigment, tot calculant que quan s'asseca baixa força la intensitat de color, conèixer bé, doncs, l'absorció del paper que gastes i el grau de transparència dels colors...

Model recolçat sobre un braç (paper Torchon, abril, 2008)


aleshores, la figura podria acabar fresca i densa alhora com un vol...


En això estem, en estat de bona esperança...

Model embaraçada (paper a mà Meirat, oct. 2010)

 (Ei, només és una metàfora!)

dijous, 18 de novembre de 2010

Mas Rampinyo: Exposició de 2009

Exposició a la Unió, Abril de 2009
Mas Rampinyo compta amb una Festa Major pròpia. A l'abril-maig de 2009, dins dels actes de la Festa Major, vaig exposar a la sala dels trofeus de la Unió les aquarel·les sobre carrers del poble. Hi havia cinc o sis exposicions simultànies en les sales de la Unió. El 2010, en va haver una altra de Patchwork autènticament prodigiosa... Les autores de les peces em deiem que allò no tenia preu, i no m'estranya...

Les aquarel·les estan en l'altre extrem: si els hi dediques massa temps, s'espatllen...

(Les fotos de l'exposició estan agafades de la web de la Unió. Crec que les feia en Lluis Armengol.)


Carrer Alt de Sant Pere

Alt de Sant Pere, cantonada Angel Guimerà
La Unió de Mas Rampinyo
St Pere, cantonada St Ramon

Exposició a la Unió, Abril de 2009


Carrer Anselm Clavé
Carrer Francesc Vinyals
Carrer Aragó, al costat de la via

dimarts, 16 de novembre de 2010

La Unió de Mas Rampinyo: tintes del 2006

Mas Rampinyo és un nucli de Montcada i Reixac. Alguns veins, com Fidel Casajuana,  parlen de "sentiment de poble" i voldrien potser que Mas Rampinyo fos una república independent... cosa comprensible si atenem a la tradició de participació ciutadana de la seva gent en les coses del seu poble. Això els va portar a fundar al 1921 la Societat Cultural i Recreativa La Unió de Mas Rampinyo, coneguda per tothom com "La Unió". La Unió és una entitat d'una vitalitat envejable, dotada d'un edifici neoclàssic singular on es fa teatre, cinema, conferències, ball, sopars i tota mena d'activitats culturals, lúdiques, esportives...

La Unió de Mas Rampinyo

Tot i que administrativament Mas Rampinyo comença més abaix, la gent tendeix a ubicar la zona per damunt de la carretera, la C17. Aquesta és una imatge de la plaça Espanya, la cruïlla amb la C17 (abans N152), que ara ja no existeix tal qual perquè van construir un poderós túnel pel trànsit de pas i damunt, una rotonda pel tràfic de Montcada.

Plaça Espanya antiga, amb la Telefònica al front.

L'altre edifici emblemàtic de Mas Rampinyo és l'estació de la Renfe.


L'estació de Mas Rampinyo, Montcada-Ripollet


Per amor dels veins als seus espais, "allò nostre", vaig dibuixar unes quantes versiones d'aquests dos edificis.






Tot va començar quan em vaig posar a dibuixar la tinta de la Unió (que teniu  la primera) a l'ombra de la paret de la perruqueria del barri, que està a la cantonada, gairebé davant de la Unió -i que ara ja ha tancat-.

La perruqueria de Rosa Baró

En acabar i anar per plegar em van abordar les dues perruqueres, la Rosa i l'Antonyieta, les persones més eixerides, actives i, sobre tot, millor informades del barri... Els hi agradava!

Si alguna vegada necessiteu un public relations, passeu de marchants i de crítics d'art i aneu a buscar les perruqueres!
Gràcies Antonyieta i Rosa per la vostra empenta!

dilluns, 15 de novembre de 2010

Estampes del Nord d'Espanya

El Cantàbric no s'acaba mai de veure: no té llocs especials per pintar perquè tots són adients. Més aviat pintes on et pares perquè en un lloc o altre et pares a descansar. Les estampes que venen, d'anys diferents, simplement les ha guiades l'haver-se parat i poder treure els estris. Comencem pel Païs Basc...

Donostia, pont de la Zurriola

Bermeo (Vizcaya)
Guardo un record intens d'aquesta aquarel·la. Nanos de deu a catorze anys, que només parlaven eusquera entre ells -i que a mi, català de ciutat que només sento parlar castellà entre els adolescents, em va impressionar- rondaven pels voltants i comentaven cada pinzellada. Es comú que els nens se t'acostin i els cridi l'atenció un adult fent el que ells fan a classe. L'aquarel·la, per altra banda, era un assaig de pintar amb grisos que m'estava convencent. La llum de la tarda es resistia a marxar. Finalment, el moll es va omplir de famílies que esperaven un vaixell que havia vingut de filmar una pel·lícula. Abraçades, petons, joia. Joia fora i dins.


Pintant a Bermeo
 Seguim per Cantàbria, als peus dels Pics d'Europa.


Potes (Cantàbria)

Potes (Cantàbria)

...per Astúries...



Villeirin (Astúries)


Villaviciosa, Pza. Caveda (Astúries)

Villaviciosa, Cafè del Sol (Astúries)
El poble de Tazones, del Concejo de Villaviciosa, és una meravella. Vaig fruir molt amb l'aquarel·la, des del moll, amb marea baixa.

Tazones (Villaviciosa, Astúries)

...i per Galícia.


Pza. Espanya, Ribadeo (Lugo)

Samos, amb el seu impressionant monestir benedictí, és una fita major del camino de Santiago. L'apunt que hi ha és d'un racó més modest de la carretera.




Samos (Lugo)

Catedral de Lugo