Google Website Translator Gadget
dilluns, 17 de febrer del 2020
El bosc mediterrani (5): lleu boira matinal
The Mediterranean Forest (5): light morning fog
Pels nadals i el gener molts dies la boira s'instal·la durant bona part de la matinada i matí a les muntanyes de Tivissa-Vandellós i a la Serra de Llaberia. Si hi ha sort escampa al migdia, sobre tot quan més a prop de la costa. El bosc combina el pi amb l'alzinar i les brolles. Aquesta zona, on el bosc alterna amb cingles calcaris, i malgrat ser d'alçades discretes, té alguna cosa de grandesa poc reconeguda. La boira li dóna una majestat silenciosa.
En l'aquarel·la hem volgut representar una lleu boira matinal. Amb el color violeta volia suggerir una mena de letargia hivernal del bosc.
dijous, 6 de febrer del 2020
Música a la Mitja Marató de Granollers
Music at the Granollers Half Marathon
El diumenge 2 de febrer es va celebrar la 34ª edició de la Mitja Marató de Granollers.
Els 21 km. i escaig d'esport esforçat pels carrers de la ciutat s'amenitzen amb diversos grups d'animació. Aquí tenim els alumnes de l'escola de música L'Orquestra.
![]() |
El professor de guitarra Albert Faz acompanyant -en aquest cas amb el baix- un combo de l'escola. |
![]() |
El professor de baix Bernat Guardia, amb un dels seus grups |
Enmig de l'enrenou de corredors i músics, i amb un sol molt agradable, vaig dibuixar algun dels grups que actuaven: a diferència dels corredors -que els veus passar en un tres i no res- els músics tenen l'avantatge d'estar força quiets i deixar-se dibuixar.
![]() | |
Si el que toquen t'emociona, la mà que dibuixa s'encomana de la música. Algun dia això ho haurem d'explicar.
![]() | |
El de la barba és el professor Joan Pérez |
Etiquetes de comentaris:
Albert Faz,
Bernat Guardia,
gent,
gente,
Granollers,
Joan Pérez,
L'Orquestra,
Mitja Marató,
músics,
people
dissabte, 4 de gener del 2020
El bosc mediterrani, 4: l'obaga
The Mediterranean Forest, 4: the shady area
En les zones obagues o en les vessants humides de la serralada litoral s'hi fa la comunitat vegetal anomenada alzinar amb marfull. La clàssica obra de Francesc Masclans per identificar arbres, arbustos i lianes (Centre Excursionista de Catalunya, eds. a partir de 1958), descriu aquest tipus de vegetació com el bosc d'alzinar típic. Compta, sobre tot, amb alzina de fulla estreta (encina), aladern fals (falsa aladierna) i arboç (madroño), i amb els arbustos marfull (durillo) i galzeran (brusco); pel que fa a lianes cita el lligabosc mediterrani (madreselva), l'englantina (rosal silvestre), i altres espècies. En la zona del Vallès Oriental que hem observat era abundós l'aritjol (zarzaparrilla) i l'heura (hiedra).
En realitat, la gent de ciutat coneixem poc i identifiquem malament aquests arbres i arbustos tan comuns. La manca de nom ens porta a una manca de discriminació. El buit de conceptes ens ho posa fàcil per interpretar la sensació de bosc com a "allò sense nom". En realitat, pot no tractar-se només d'un efecte feliç i simple de la ignorància: fins i tot el botànic pot entrar al bosc sense la mirada botànica i deixar-se dur per l'experiència del fluir natural previ al sentit que hi posem els humans. O es pot intentar, si més no.
L'aquarel·la, experimentant aquesta vegada amb el blau Prússia i el vermell anglès, explora la sensació d'humitat, i de garbuix de branques i branquillons.
Etiquetes de comentaris:
árboles,
arbres,
bosc,
bosque,
Centre Excursionista de Catalunya,
Masclans,
trees
diumenge, 1 de desembre del 2019
El bosc mediterrani, 3: sol de novembre
The Mediterranean Forest, 3: November Sun
Amb només tres colors -i una mica de blau pel cel- la impressió cromàtica és ben diferent que amb dos. Sembla poder-se representar ja tots els colors -dins de certa sobrietat, és clar. A la netedat li queda camí per recórrer però de la composició n'estic força satisfet.
La dificultat del quadre són els punts clars sobre fosc, i tot aquarel·lista sap que els recursos són o pintura opaca, o goma de reserva o potser color de cera clara que fa una mena de reserva o de tècnica mixta. Aquí ens hem tirat per la primera solució. A canvi s'obté una vibració de les masses vegetals dels brucs semitransparents que contrasta amb els troncs massissos dels pins.
dimecres, 20 de novembre del 2019
El bosc mediterrani, 2: en groc
The Mediterranean Forest, 2: in yellow
Segona versió de la mateixa escena, en groc.
El pur grafit deixava aquell ambient emboirat de gris del treball anterior, cosa que oferia un efecte interessant. Ara bé, si li passes la goma d'esborrar l'aixeques una mica i això ja no agrada tant. Per si de cas li he posat una capa fina de fixador. I en aquesta segona versió, a més del grafit he emprat una aquarel·la de bona qualitat per les zones realment fosques.
Continua la recerca que persegueix realitzar la impressió de "tema sense-nom" però intentant evitar la brutícia. Es podria dir que quan treballes la part, no trobes cap diferencia amb treballar una forma no-figurativa, mentre que només el conjunt mostraria aquí el bosc. Però això estaria mal dit: sempre l'obra és "abstracta" i sempre les parts engendren "un problema de composició", i només una mirada de conjunt que persegueix trobar una escena figurativa converteix les taques, línies i formes en objectes.
dimarts, 12 de novembre del 2019
El bosc mediterrani
The Mediterranean Forest
En l'anterior entrada parlava -sobre tot en els comentaris- de com el bosc funciona per a la consciència com a cosa sense massa conceptes. En aquest treball encetem una recerca plàstica que no se centra en els paisatges macos i ben posats, com de pessebre, sinó justament en el que es troba de normal el caminant quan entra en el bosc: una espessor de branques i matolls sense nom.
El repte en aquarel·la seria reflectir el sense-nom sense caure en la brutícia de les capes de pigment que crida als aquarel·listes com les sirenes d'Ulisses.
Per als seguidors més antics puc dir que aquest bosc mediterrani arriba empeltat de les llavors vegetals del planeta Helleborus o del Helleborus in black.
Empeltat o no, ja anticipo que el repte costarà. Ja es veu.
dilluns, 30 de setembre del 2019
La calor, 4. El bosquet i el camí
The Heat, 4. The Grove and the Path
Tot acceptant que un bosquet mediterrani no és una jungla penso que enfonsar-se en la boscúria -això que podríem dir "emboscar-se"- és l'experiència del retorn al caos. La natura que t'envolta aleshores gairebé no té nom, o té nom a mínims -arbre, troncs, pedres- però res està ordenat, ni disposat a finalitats específiques, ni el garbuix de branques i bardisses es pot fàcilment descriure.
Aquí hi ha un "camí" que absorbeix el sentit del bosc: lloc per on transita la gent. L'experiència de l'home de camp que hi treballa deu ser molt altra, veient i nomenant en funció d'interessos més definits; o la mirada del científic, etc. Però, sobre tot, molt diferent és la nostra experiència comuna d'habitar la ciutat on cada cosa està descrita, definida, subdividida en parts i el seu funcionament forma part de processos amb finalitats: semàfor, tràfic, "prohibit passar", etc.
Es diu que passejar pel bosc és relaxant perquè no hi ha sorolls, o pel retorn a la natura. No em sembla gens clar que la natura fos relaxant si hi tornéssim de debò. Em penso que passejar pel bosc és sobre tot "descansar del sentit" -no dels sentits o de les sensacions, que potser també-, sinó descansar del significat de les coses, alliberar-se del sentit atapeït que tenen en la civilització i tornar al món sense noms -almenys en una petita dosi-.
L'aquarel·la com a tècnica no sé si s'adiu amb la representació del caos sense nom. La netedat i simplicitat amb la que has d'explicar les coses xoca amb la confusió del que tens davant. Com et passis una mica, aviat et queden massa capes, la làmina comença a protestar dels pigments acumulats. Em penso que aquí em vaig aturar quan la pintura ja s'estava queixant. Sempre et queden reptes per davant.
Etiquetes de comentaris:
árboles,
arbres,
bosc,
bosque,
forest,
Pallars,
Salàs de Pallars,
teoria artistica,
trees
dissabte, 28 de setembre del 2019
La calor, 3. El bosquet de pins
The heat, 3. The Pine Grove
La pineda de pi roig tolera la sequedat de l'estiu. La solitud dels troncs verticals -en competència per pujar- deixa bategar una munió de vides petites que brunzeixen en l'aire calent.
L'austeritat del bicrom volia reflectir la sobrietat del paisatge, la seva soferta permanència.
En aquest altre, s'alia un altre discret bicrom amb el grafit -el qual recorda l'escorça renegrida dels troncs. Amb tanta línia clara sobre fosc no pots evitar la invasió de la témpera que empasta l'obra. La manca de lleugeresa del medi opac potser combina bé amb la impressió de calor.
En aquest tercer bosquet, pla i erm de sotabosc, el mateix bicrom abandona el grafit i lliga més harmònicament amb un sèpia.
L'austeritat del bicrom volia reflectir la sobrietat del paisatge, la seva soferta permanència.
En aquest altre, s'alia un altre discret bicrom amb el grafit -el qual recorda l'escorça renegrida dels troncs. Amb tanta línia clara sobre fosc no pots evitar la invasió de la témpera que empasta l'obra. La manca de lleugeresa del medi opac potser combina bé amb la impressió de calor.
En aquest tercer bosquet, pla i erm de sotabosc, el mateix bicrom abandona el grafit i lliga més harmònicament amb un sèpia.
Etiquetes de comentaris:
árboles,
arbres,
bosc,
bosque,
forest,
Pallars,
Salàs de Pallars,
témpera,
trees
Subscriure's a:
Missatges (Atom)