Indústria al port de l'Ametlla

Ja vaig dir en una entrada anterior sobre l'Ametlla de Mar que les barques de pesca ja no són aquelles formes pintoresques que tenim en l'imaginari. Les imatges una mica industrials que porto aquí s'assemblen més a la realitat.

Grua per vaixells al port de l'Ametlla de Mar

Reparant el vaixell al moll de l'Ametlla

Les barques següents estan en el moll on atraquen els grans tonyinaires, però són més petites.

Barques atracades

 

Les mateixes barques vistes per davant (rotulador)

Aquesta sol estar davant de la llotja i sol transportar sacs de pinso per les orades dels vivers...

Barcasses a la llotja

Barcasses a la llotja (rotulador)

Detall dels carrets per a la xarxa

Teruel existe

L'eslògan més famós, impactant, però alhora patètic "Teruel existe" va ser primer el nom de la Coordinadora Ciudadana de 1999. La impressió que tens en visitar els pobles de Terol és, en efecte, una mena d'exclamació com "Terol existeix!" --i això vol dir: "com no havíem vingut abans?" Això no és retòrica. Als catalans, que són molt viatgers, te'ls trobes per tot arreu del món; també a Terol, és clar, però sorprén que essent tan a prop de casa n'hi hagi tan pocs...

Albarracín fa anys que va escapar, en solitari, de l'oblit.

Vista d'Albarracín amb la Catedral i el Palau Episcopal

Albarracín, cases sobre la roca

Albarracín amb la Catedral

Dec a mon germà Joaquim, que fa anys que se'n va assabentar, la idea que la província de Terol és una mena de reserva pura de turisme rural. Conté pobles d'una bellesa ferèstega, senders poc transitats, serres om caminen pocs muntanyers, monuments històrics que demanen a crits una restauració, restes paleontològiques que esperen ser descobertes, bon menjar...

La manca de vies de comunicació que denunciava la Coordinadora deu ser l'explicació de l'incomprensible oblit i potser de certa impressió que hom té de viatge al passat. El passat té també el bon sentit de les coses que encara es conserven.

En la freda i salvatge serra del Maestrat es troba el bonic poble de Cuevas de Cañart

Cuevas de Cañart, des del turó del cementiri.

Una mica més al nord es troba Molinos. Al municipi, a 3 km., es troben les espectaculars Cuevas de Cristal. (Hi ha moltes webs a més d'aquest enllaç).
El barranc de San Nicolás travessa el poble.

Vista de Molinos

No cal dir que la reserva paisatgística de la qual parlàvem abans és una mena de felicitat en brut per als pintors d'estampes rurals..

Pintant a Molinos

Tot i això el dia no era massa lluït. El sol, mig lleganyós, va sortir passat el migdia...

Pintant a Molinos

Montmeló, allò que l'AVE s'endugué: (2) Pont de la carretera sobre la via

El tall del pont de pas entre les dues parts del poble, i la conseqüent interrupció del tràfic per aquest punt durant dos anys és un tema que no podia deixar de suscitar molèsties, polèmiques i especulacions. El pont tenia l'encant de la pedra però demanava a crits un eixamplament, fins i tot si no s'hagués fet el soterrament de la nova línia, ja que salva una rasa entre dos marges al mateix nivell i tota la vida del poble passa i trespassa per un pas massa estret.

La pintura està feta des dels abundosos matolls del marge, on hi havien també una filera de moreres i uns galliners. L'aquarel·la va sortint com embadalida per la catenària, com en altres quadres. La resolc amb reserva del paper (simplement no pintant, sense usar goma líquida). El tremolo de la línia té alguna cosa "d'elèctric", no? ...o a mi m'ho sembla...

Montmeló, pont de pedra sobre la línia de França (paper Torchon)

Havia fet abans una tinta des d'aquest mateix lloc...

Pont de pedra des del marge direcció França

 O situat una mica més amunt, amb més cura per les pedres...

Pont de pedra

La següent tinta, com és lògic, no es podia fer in situ i calia recòrrer a fotos. Mai és copiar-se una foto sinó fer un petit reportatge i "situar-se"

Vies i pont de Montmeló, mirant a Barcelona

Vaig fer altres tintes i aquarel·les que mai han vist la llum pública i potser només tenen un interés testimonial.

El pont vist des de dalt, des del costat de l'Ajuntament, o des del pas de zebra entre el quiosc i la carnisseria, amb el campanar de l'Església al fons.

Pont des del pas de zebra del quiosc

Platans del pont en contrallum

I ara, a l'inrevés, vist des del costat de l'Església, amb Can Serra i l'edifici la Caixa de Sabadell (Unnim) al fons.

Pont amb edificis del poble al fons

O des del carrer Santiago Rusiñol que desemboca a l'entrada del pont. Fixeu.vos en el plàtan de la dreta...

Pont amb platans a l'entrada

Quan tallen aquest plàtan i liquiden tota la feixa d'herba i arbres del costat, al dia següent aquest gat troba alguna cosa a faltar...

Soca del platan de l'entrada i gat.

Dues màquines, atacant l'arc a l'hora, derriben finalment les pedres del vell pont que s'ha resistit durant hores... Mig poble assisteix a l'espectacle.

Desprendiment de fragments de l'estructura de pedra

Un any després, s'excaven els fonaments del costat església, el del platan d'abans...

Excavació dels fonament del pont

La batalla no ha acabat encara. A desembre de 2010, amb el túnel del TGV ja en marxa des de l'estiu per a ús provisional de Rodalies, s'ha iniciat l'obra de la pantalla per al túnel pròpiament de Rodalies. El fonament del pont de l'altre costat fa pocs dies que s'ha excavat...

Veure Allò que l'AVE s'endugué 1.

Apunts de músics al carrer

Dibuixar gent al carrer es basa normalment en una única mirada, o alguna més si hi ha sort, mentre la persona avança: la memòria a la retina i la imaginació han de fer la resta però mai es tracta de voler enxampar més que una impressió. Però hi ha excepcions on pots anar més reposat: vells asseguts als bancs, gent prenent el sol a la platja... o músics que toquen al carrer.

De fet, els músics, toquin on toquin, són un bon model. Habitualment els moviments són repetits i els pots anar pescant. La combinació artística de "músic tocant i pintor dibuixant", a més, resulta com d'interés cultural, o si més no, "d'interés turístic": trobo que afegim valor al lloc. Quan a vegades he sentit a dir que alguns ajuntaments volen cobrar per deixar pintar a la via pública em poso de mala lluna: però si ens haurien de pagar a nosaltres!

Assaig de timbalers a Pratdip (rotulador)

Guitarrista al barri gòtic de Barcelona (tinta)

Cobla a l'Hospitalet de l'Infant (aiguada amb pinzell)

Cobla a L'H. de l'Infant

Orquestra a Lugo (rotulador)

Assaig de l'Escola de Música de Montmeló

Músics a la Plaça de la Catedral (Barcelona)

Banda de Jazz (Salàs de Pallars)

Guitarrista a la Porta de l'Angel (Barcelona)

Apunts de gent i clarinetista (Córdoba)

Figura femenina ajeguda

El motiu de per què les poses de pintura amb model al Cercle Artístic Sant Lluc solen semblar-se tant és ben senzill: la model o el model estan allà per a tothom complint un horari fix ben pautat. Sostenir una posa durant 3 hores -en algun moment n'havien estat quatre-, i durant sis dies a la setmana, tot i els descansos d'un quart cada hora, és francament pesat. No tots els models ho accepten. La major part de nosaltres, sense costum de romandre quiets en la mateixa postura, acabaríem amb dolors per tot arreu. Proveu a estar 10 minuts sense moure'us, com per satisfer les exigències d'un pintor que no us treu ull, i veure-ho què us diu el cos...

Model ajeguda, amb la mà al coixí

Així, les poses ajegudes solen ser de millor portar per a la model... però aleshores es planteja un problema de visibilitat per a la primera fila, la rotllana de cadires baixes al voltant de la tarima. Si pots, el millor és aixecar-se. Però a mi, amb tamanys tipus dinA3, m'agrada treballar assegut amb el tauler recolzat en part al cavallet baix i en part a les cames; així en pots controlar la inclinació.

Figura femenina ajeguda d'esquenes

Model amb cama arronsada

Al St. Lluc sol haver un batlle setmanal que s'encarrega de posar el model. Sol haver peces de tela i atrezzo per composar acompanyaments i fons de la figura. Algú va tenir la bona pensada d'afegir una guitarra a la noia que jeia boca amunt. Les dues formes ressonen entre elles, la de la noia i la de la guitarra, com les cordes que sonen per simpatia. Almenys era la idea de la pintura...

Noia i guitarra

En canvi mai vaig entendre com una jove tan maca com aquesta l'havien posat de bocaterrosa. Però fins i tot així va resultar inspiradora.

Model femenina de bocaterrosa.

Pintant a can De Sucre

Albert de Sucre

L'Albert de Sucre és un bon amic, amant de la història, les llengües, els viatges, les plantes, però també de l'art. El seu oncle-avi, Josep Maria de Sucre va ser un reconegut pintor que gosaria qualificar d'expressionista força dramàtic, que sovint recorda Emil Nolde o Edvard Munch; aquest oncle va ser també president de l'Ateneu Enciclopèdic Popular al 1912 i va exposar a prestigioses galeries de Barcelona.

L'Albert no pinta però sent passió pel llegat de la seva família. Viu a l'antiga casa familiar de Santa Coloma que l'Ajuntament ha declarat Patrimoni Històric i en té una cura exquisida. Vaig visitar aquesta casa per dibuixar-la a tinta, per encàrrec seu, i vaig restar admirat del jardí, el porxo emparrat, les oques, la gespa, els tarongers, els testos, tot admirablement podat...

La casa d'estructura modernista

La banda de l'emparrat de la casa.

Em va agradar tant que li vaig demanar permís per venir amb la petita colla d'amics que sortim a pintar. Un dia de novembre lluminós hi vam anar a parar. No sé si vàrem fruir més nosaltres pintant o l'Albert veient la seva casa festejada, però ens va quedar a tots un bonic record.

La Teresa Miarnau

Aquí teniu la Teresa fent una aquarel·la, sense cap mandra de venir amb tots els patracols i llençar-se "a lo que echen". Però ella és una explosió de colors vius, d'un expressionisme força oposat al de Josep Mª de Sucre, i ara (2010) es troba més en la seva salsa pintant amb acrílic. Als enllaços podeu veure alguna cosa més de la Teresa.

Pintant una aquarel·la de la casa

La Carme Mocholi, en Jaume Prats i en Jaume Comas.

Al primer pla, la Carme Mocholi. Sol treballar aquarel·les de tamany dinA4; moltes de les seves obres tenen la gràcia de les il·lustracions de contes, amb la imatge emergint com d'un núvol del blanc del paper...
A darrera seu està el Jaume Prats, ex-arquitecte que s'esmerça en desaprendre la rigidesa de les línies de la seva professió i lliurar-se a formes de fer més soltes, i cada dia ho aconsegueix una mica més.
Al fons està l'amic Jaume Comas, que té com a ídol aquarel·lístic a Manel Plana. Persisteix en voler ser com ell i per ser més espontani pinta sempre sense dibuix previ. I a fe que algunes de les seves obres s'hi assemblen molt. Teniu enllaç al blog.

Enric Castellanos

De l'amic Enric parlaré algun dia més extensament. Anoto només que un pot tenir amics de vint anys o de setanta i hi ha certes enteses que travessen totes les diferencies generacionals. Això és el més gran de l'amistat. L'Enric en sap un niu de pintar, i és el més ràpid que conec...

L'emparrat de Can De Sucre

Aquell dia vaig fer aquesta aquarel·la, sobre paper Arches, d'un tamany din A3 aprox.

Tota la colla.