Google Website Translator Gadget

dissabte, 28 de setembre de 2019

La calor, 4. El bosquet i el camí
The Heat, 4. The Grove and the Path



Tot acceptant que un bosquet mediterrani no és una jungla penso que enfonsar-se en la boscúria -això que podríem dir "emboscar-se"- és l'experiència del retorn al caos. La natura que t'envolta aleshores gairebé no té nom, o té nom a mínims -arbre, troncs, pedres- però res està ordenat, ni disposat a finalitats específiques, ni el garbuix de branques i bardisses es pot fàcilment descriure.

Aquí hi ha un "camí" que absorbeix el sentit del bosc: lloc per on transita la gent. L'experiència de l'home de camp que hi treballa deu ser molt altra, veient i nomenant en funció d'interessos més definits; o la mirada del científic, etc. Però, sobre tot, molt diferent és la nostra experiència comuna d'habitar la ciutat on cada cosa està descrita, definida, subdividida en parts i el seu funcionament forma part de processos amb finalitats: semàfor, tràfic, "prohibit passar", etc.

Es diu que passejar pel bosc és relaxant perquè no hi ha sorolls, o pel retorn a la natura. No em sembla gens clar que la natura fos relaxant si hi tornéssim de debò. Em penso que passejar pel bosc és sobre tot "descansar del sentit" -no dels sentits o de les sensacions, que potser també-, sinó descansar del significat de les coses, alliberar-se del sentit atapeït que tenen en la civilització i tornar al món sense noms -almenys en una petita dosi-.


L'aquarel·la com a tècnica no sé si s'adiu amb la representació del caos sense nom. La netedat i simplicitat amb la que has d'explicar les coses xoca amb la confusió del que tens davant. Com et passis una mica, aviat et queden massa capes, la làmina comença a protestar dels pigments acumulats. Em penso que aquí em vaig aturar quan la pintura ja s'estava queixant. Sempre et queden reptes per davant.



dimarts, 3 de setembre de 2019

La calor, 3. El bosquet de pins
The heat, 3. The Pine Grove

La pineda de pi roig tolera la sequedat de l'estiu. La solitud dels troncs verticals -en competència per pujar- deixa bategar una munió de vides petites que brunzeixen en l'aire calent.


L'austeritat del bicrom volia reflectir la sobrietat del paisatge, la seva soferta permanència.

En aquest altre, s'alia un altre discret bicrom amb el grafit -el qual recorda l'escorça renegrida dels troncs. Amb tanta línia clara sobre fosc no pots evitar la invasió de la témpera que empasta l'obra. La manca de lleugeresa del medi opac potser combina bé amb la impressió de calor.


En aquest tercer bosquet, pla i erm de sotabosc, el mateix bicrom abandona el grafit i lliga més harmònicament amb un sèpia.

dilluns, 19 d’agost de 2019

La calor, 2. El poble de pedra i els camps
The heat, 2. The stone village and the fields



Conforme l'estiu avança les pedres del poble i els camps de rostolls dels voltants emeten una mena de radiació ocre.


Les ombres dels carrerons festegen la treva del sol.




dilluns, 29 de juliol de 2019

La calor, 1. Els pollancres de l'embassament
The heat, 1. The poplars of the reservoir




A primers de juliol, l'embassament de St. Antoni està a vessar. Els pollancres de la riba emergeixen de l'aigua i els estiuejants alleugen la calor nedant entre les branques i els troncs.



Els reflexos de les fulles contenen tal quantitat de colors i parpellegen tan ràpid que és fàcil que la paleta embogeixi, i tu amb ella.




Quan les aigües van baixant, els arbres posen al descobert els seus troncs arrelats al fons.



diumenge, 9 de juny de 2019

Passió d'industrials
Industrial passion




La passió dels enginyers era una passió creativa que comparàvem als artistes. La dels industrials amb les seves fàbriques també. Aquí hi ha una mena de ciutat industrial no només amb els seus carrers i edificis i les distintes funcions de cadascun, sinó també -com a les ciutats- certa jerarquia entre les parts nobles de la fàbrica i les més sofertes; l'estil més sumptuós de l'edifici més antic i els nous més funcionals; les zones més actives que estan en auge i les que estan replantejant-se; les que responen a criteris de productivitat i les que depenen de criteris de medi ambient; els barris que van créixer ràpidament i els que han de respondre a una acurada planificació etc. Com a les ciutats, la seva gestió i evolució és complexa. Sobre economia gairebé està tot dit, però sense la voluntat de creació i de gestió, el procés industrial tampoc es pot explicar del tot.




Per l'aquarel·la vaig haver de decidir què pintar amb tantes coses i tants racons possibles. Em vaig decidir per la visió de conjunt, la fotografia de la qual, vista des dels camps de davant i a força distància per captar-la sencera, no inspirava d'antuvi cap resultat plàsticament emocionant. El paper fa un metre de llarg i la passió del industrial passa perquè quedi reflectida la seva creació i no només perquè l'aquarel·lista n'inventi una altra. Almenys aquesta va ser la meva cura: deixar clars els tres o quatre plans dels carrers de davant de l'edifici, armonitzar els colors, integrar-ho als camps, i composar-ho en una mena de dues fletxes que s'equilibren. També, com la pròpia fàbrica, la passió de pintar va acompanyada d'una planificació.

divendres, 3 de maig de 2019

Pasión de ingenieros 2
Passion of engineers 2




Hace un tiempo, esa misma pasión de ingenieros gracias a la que se dan encuentros originales propició un contacto a través del océano. Un grupo de ingenieros del Colegio de Profesionales de la Ingeniería Civil de Entre Rios en Argentina me hizo llegar su descubrimiento del blog: solicitaban mi permiso para incluir algunas imágenes de mis acuarelas en una agenda que proyectaban. La verdad es que, en estos tiempos anónimos nuestros, me pareció un detalle que pidieran el consentimiento del autor. Se lo di sin problema: a fin de cuentas, para eso sirve también el arte.


Al cabo de unos meses recibí por correo -correo de los de antes- un par de ejemplares de la agenda. La verdad es que quedó muy bonita.


diumenge, 7 d’abril de 2019

Pasión de ingenieros 1
Passion of engineers 1

De vez en cuando, algún ingeniero se asoma por estas páginas y se deja seducir por las acuarelas y dibujos de tema industrial tal como el autor de las acuarelas se deja emocionar por los temas industriales. Hay sensibilidades híbridas que circulan por el mundo. Creo que cada vez más hay más en la medida que podemos disponer de tiempo para la formación cultural y admitimos que no estamos hechos de una sola pieza. Y es la propia evolución de la sociedad que lo exige: un empresario o un ingeniero han de pensar en el medio ambiente y no pueden sólo limitarse a la rentabilidad; han de pensar en el diseño y no sólo en la eficacia del producto.
En cierta pasión por la belleza de la forma, unos y otros venimos a encontrarnos.





Un ejemplo de pasión de este tipo es el de Jordi Font-Agustí, ingeniero y escritor, que mantiene un blog sobre Arte y ferrocarril  que ilustra con claridad ese maridaje de tecnología y estética del que estamos hablando. Jordi ha tenido la gentileza de dedicarme una sección en la revista ferroviaria Via Libre del mes de Abril sobre mis acuarelas de infraestructuras ferroviarias.

dissabte, 2 de gener de 2016

La atmósfera en acuarela de desnudo
The atmosphere in watercolor nude

Lola, primera mano.  Versión de abril 2015
(imagen acabada ya publicada)






Lola, 1ª mano, misma pose en junio 2015

Hasta el año pasado nunca había abordado el reto de la atmósfera en mis acuarelas de desnudos.
Uno miraba los impresionantes óleos de Josep Pomés en el St. Lluc que, a mi lado, tenazmente, a lo largo de las seis sesiones de la semana, construía una figura impecable, bien colocada y con el aire del estudio que se podía respirar dentro del cuadro, la llamada atmósfera. Lo mío, siempre tendiendo demasiado a la ilustración -demasiado perfilado- o bien siempre saliendo malparado de la comparación con la acuarela de mancha de primera intención que se yergue como canon actual -y no se le ocurra a uno concluir nada-, lo mío, digo, estaba lejos de todo: de la atmósfera, del trabajo paciente semanal -voy una sola sesión-, pero también lejos de la mera mancha rápida.

Ana Paula, 1ª mano

Ana Paula, abril de 2015
Un día decidí manchar todo a la vez. Estoy en ello...

Ayelén, primera mano.
Ayelén, mayo 2015

Las fotos de la primera mano son precarias, tomadas con el móbil, pero sirven para hacerse idea.

Silvia, manchas hasta el primer descanso

Silvia, junio 2015

Silvia, detalle de la pose

dissabte, 19 de setembre de 2015

Dibuixos de l'estiu (1): roques, pins i mar
Summer drawings (1): rocks, pines and sea

Roques i pins 1.
Roques i pins 1 (dibuix lineal)

Un deixa que sigui el propi moviment espontani del sentit interior qui guïi l'evolució d'aquests dibuixos, la tècnica dels quals és, en realitat sempre la mateixa, amb rotulador i aquarel·la sèpia. I quan vas treballant t'adones que a vegades se t'emporta el traç per sobre de totes les coses i d'altres. com aquí, una mena de fosquedat profunda de les coses va pujant  poc a poc des del fons del paper i s'adiu amb el que vols expressar...

Roques i pins 2

Roques, pins i mar 3
Roques, pins i mar 4
En aquest 4t dibuix els pins han desaparegut. Situat al mateix lloc elevat que a l'anterior, l'ull explora les formes dels esperons de pedra. En tots aquests treballs cau la tarda i el sol ha deixat de dividir els objectes en dos, en una superfície enlluernadora i una ombra negra. Es l'hora que el sol ha deixat de ser protagonista, els banyistes s'han marxat i la pedra surt amb la seva riquesa. Ara pots veure les seves formes íntimes.

Roques i pins 5
L'enorme bloc desprès del penya-segat, farcit de cantells aguts, reposa sobre el terra.

Roques i mar 6
Roques i mar 7
L'onada bat sobre les roques amb la seva cadència, i l'aigua de retorn llepa el mineral incansable i l'arrodoneix...

diumenge, 19 d’abril de 2015

Una temporada de models mig vestides
A season of half-dressed models

Lola, abril 2015

Qui fa de batlle de la posa, decideix la posa. Això passa els remots dilluns, sense que un, que va a pintar més aviat els darrers dies de la setmana, tingui cap possibilitat de ficar-hi cullerada. Per algun motiu que desconec -encara que podria ser una moda- estem passant una ratxa on els pintors que fan de batlle troben d'allò més suggerent deixar els models amb roba. Com un ve obligat a trobar-li la gràcia a tot, no es pot dir que no plantegi reptes interessants combinar plecs de roba amb la pell nua i fer que la part de carn descoberta digui coses més intenses que de normal.

Dirzely, gener 2015
Sophie, març 2015

Natalia H., març 2015

Valeria, febrer 2015
Andrea, gener 2015