En temps de romandre tancats, la sèrie del bosc, sense forçar res, pren nous matissos. Des de l'inici hem presentat el bosc com "allò sense nom", el lloc on no hi ha coses amb sentit o almenys no hi ha sentits saturats; el lloc on es pot retornar a una mena de "descans del sentit", per contraposició amb el món socialitzat, civilitzat i culturalitzat on et trobes a cada pas coses amb noms, amb funcions específiques, amb objectius per complir. El tancament, a vegades en el perímetre d'un pis o una habitació, és com el paroxisme del sentit definit, la constant repetició de les mateixes percepcions, els mateixos gestos i la difícil descoberta de novetats. Sens dubte la gent s'ha esforçat en trobar activitats fisiques i culturals amb les que combatre l'avorriment derivat. Però ens interessa l'explícita prohibició de no endinsar-se en el bosc. Per als qui funciona aquest reset del sentit, aquest confinament obre una nostàlgia major, i la sèrie es carrega de la mirada de l'anhel del presoner.
Hi ha encara una altra lectura per aquesta aquarel·la en concret. Hi ha dos grans objectes separats, el tronc del pi a l'esquerra i el gran arbust de la dreta. Conforme pintes es fa palès que la tria inconscient i el resultat no fan més que assenyalar aquesta separació mútua que trenca el tema per la meitat. I quan per fi t'adones li poses remei a base de lligar amb branques recíproques els dos subjectes aïllats...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada