La fàbrica de ciment The cement factory

 

Mortero Bensec

 

Passejant per la riba esquerra del riu Congost, per Montornès, passes pel costat de la tanca de la Bensec, una gran planta que fabriquen morter. Aquest era un dia gris i mullat. El fang feia reflexos i en aquesta part més marginal del terreny s'hi acumulen algunes deixalles, a la dreta. El conjunt de la imatge té aquella màgia de les estructures industrials, p. ex., amb el braç d'una excavadora reposant al terra a l'esquerra, com si el seu temps ja hagués passat.

No cal dir que un sempre queda mig satisfet del resultat si el compares amb coses que tens al cap. D'altra banda, no sé si els industrials entenen del tot l'interès de l'artista per reflectir justament la part on tenen estructures en desús, restes de sèrie, i on sembla un acudit que el nom "ben sec" el desmenteixi aquí el paisatge ben mullat. "Es que no hi ha coses més maques per pintar?". De fet tambe vaig entrar a la planta, per davant, i bé, puc dir que la bellesa de l'enginyeria la sosté la seva pròpia eficàcia, però aquest "parent pobre" necessita sempre de la mirada de l'artista.

La branca que mira a l'espectador The branch that points to the viewer

 

Em plantejava l'exercici de representar un objecte llarg com una branca d'arbre quan la forma està en la línia visual de l'ull, és a dir, perpendicular al pla del paper. 

La primera aquarel·la és un pi amb branques força seques. Part del problema consisteix en que, segons les lleis de la perspectiva, la punta de la branca més propera a l'ull hauria de ser més gruixuda, mentre que, segons la biofísica, la branca sempre és més gruixuda en el seu naixement. S'hi suma que la branca triada és molt llarga i retorçada i sembla figurar un pes impossible de sostenir. La contradicció la resolen les càmeres, per exemple, triant un enfoc i mostrar la profunditat amb el desenfoc de la resta. Tanmateix aquí hem seguit amb interès tota la branca. La llicència artística, a més, passa per una tria de colors més aviat dramàtica, fins i tot agònica. 

 

La segona és una imatge més onírica, on les branques es treballen com si fossin textures carnals i sinuoses però contrastant amb la irrealitat del paisatge.

Notes d'aquarel·la a la platja Watercolor notes on the beach

 

L'estiu sembla que ens ha deixat, tot i que algun dia la calor repunta. Serà prou com per tornar a la platja? 

 

Amb el record de les llargues tardes que la gent baixem a la platja per gaudir de la brisa, aquí deixo algunes poques notes de color de l'estiu.

En aquests primers usava un paper de mida minúscula (quartilla) que m'havien regalat, i em trobava força encongit. Vaig usar després una mida dinA4. Tot i que la qualitat dels apunts no depèn gens d'això, sí la comoditat del pintor.

El bosc mediterrani (10): boira entre els arbresThe Mediterranean Forest (10): fog among the trees

Dos treballs diferents, el primer sobre un conjunt d'arbres a prop d'Òrrius, al Vallès Oriental, i l'altre per la ruta de la Dòvia, al Baix Camp (Tarragona). Ambdós presenten problemes tècnics també diferents. 

En el primer hi ha una simetria entre el quadrant superior esquerra i l'inferior dret en quant que estan enfocats, i una simetria en els altres dos quadrants tot formant una diagonal de boira. Es busca un efecte una mica màgic del bosc emboirat. 

La segona és una imatge habitual en els boscos amb boira, on les muntanyes de pedra anuncien la seva presència contundent sense gairebé distingir-se del fons blanquinós. No és clar com portar aquestes impressions subtils al paper.

Dues imatges del mar Two images of the sea

Dues imatges del mar ben diferents. En una treballes l'aquarel·la més enllà de la "primera impressió", i de la segona, i en comptes de refusar-la perquè no has aconseguit el que volies, deixes que sigui ella qui porti el rumb, segueixes experimentant per veure on et porta i en què acaba. Sembla que acaba de nit!

L'altra és un apunt lleuger, fet amb uns pocs colors en la platja. Solen apreciar-se aquests exercicis directes, sense pretensions, que presenten les coses alleugerides de tot pes i fan descansar la mirada.

El bosc mediterrani (9): un coll de muntanyaThe Mediterranean Forest (9): A mountain pass

Seguint els camins de Colldejou (Tarragona) trobem boniques excursions, com la que puja al Cavall Bernat de Colldejou. Un dels camins ascendeix fins gairebé a tocar de la paret del Morral d'en Voltes i després tomba per acostar-se a la base del Cavall Bernat. L'aquarel·la es demora en un coll ombrívol, fresc, de terra fosca i pedrots al qual s'hi arriba després d'un empinat ascens -em penso que just el del Morral esmentat. El bosquet s'obre pas entre els còdols.

Efectes de llum en el mar Light effects at sea

Hi ha imatges d'una bellesa delicada en el mar, com aquests resplendors en la superfície que fan els rajos solars quan s'esmunyen entre núvols foscos. Les aquarel·les que tracten de reproduir aquest efecte són del gènere de "total control" -o gairebé-, és a dir, suposen una planificació minuciosa del procediment i tenir previst què pot passar. No sé si algun artista se'n surt sense construir-ho mentalment per avançada. El més fàcil és que se t'espatlli tot al primer descuit. Per la meva part constato que malgrat l'aparent simplicitat, dels cinc o sis intents amb temes similars només en puc penjar dos, i gràcies.

El bosc mediterrani (8): definint formesThe Mediterranean Forest (8): defining shapes

El bosc com "allò sense nom" que fa de leit motiv de la sèrie del bosc mediterrani és, en el fons, el problema pictòric de representar "alguna cosa" amb cara i ulls a partir de l'experiència d'endinsar-se en un món poc definit. Es pot veure aquí més explicació (i en els comentaris). Amb l'aquarel·la, en el fons, desmentim sobre el paper allò que ens ha captivat en la realitat. En el treball que porto avui el desmentit és notable: hi ha el clàssic enfoc de dividir el tema en zones i el procediment de treballar les zones separada i progressivament. No és l'única manera de tocar l'aquarel·la, i per descomptat no és la més "solta", però és clar que volia evitar que el garbuix de branques i arbustos es convertís en un garbuix de pinzellades i taques que no mostressin res concret. L'atracció de la forma figurada ens condueix aquí. En definitiva, definint l'indefinible. 


Malgrat tot, estaria bé que en el fons se sentís un eco de l'experiència del bosc.

El bosc mediterrani (7): boires The Mediterranean Forest (7): mists

Als voltants de Colldejou (Baix Camp, Tarragona) el bosc emergeix de la boira a mig matí o a vegades al migdia, ...o no emergeix. Les masses flonges de cotofluix ressegueixen les valls, s'enfilen per les vessants o cauen a banda i banda de les collades.

La lenta dispersió de les boires planteja algunes dificultats tècniques a l'aquarel·la, el clàssic problema de representar el clar sobre fosc agreujat per ser un clar de vores difuses. Resulta interessant resoldre-ho. Ho hem volgut fer sense tèmpera, i -per circumstàncies- sobre un paper no massa predisposat a deixar-se remenar massa. Hi ha diversos procediments, reserva, pintura sobre mullat, aixecar pintura amb paper absorbent, i també blanc de Xina, aquí sí, en algunes branques del primer terme. Aquests exercicis de super-control del medi, amb cada pas ben pensat, també s'han de fer i són una altra dimensió divertida de l'aquarel·la.

Polígon de Can Mas (Ripollet) Can Mas Industrial Estate (Ripollet)

Uns altres espais que prenen un nou sentit des del confinament serien els llocs de treball. De ser el destí del patiment diari, podem arribar a veure'ls ara com a espais d'alliberament. I en els pobles i ciutats, les zones destinades específicament a la producció industrial són els polígons. Aquest que porto és el de Can Mas, a Ripollet, i és una imatge de carrer típic, que es pot captar des del parc superior de la Llacuna.

Un dia assolellat i polsós

Sobre l'aquarel·la cal dir que un tenia en el cap una d'aquelles imatges com "de País Basc industrial", grisa i plujosa; en canvi, la realitat que tenia a la vista potser sí era gris, però de dia assolellat, amb ombres marcades. Res a veure! Vaig arribar a un compromís entre les dues imatges barallades: seria un dia de sol però de gris polsós. Des del tancament, aquest dia lluminós ens convida al treball. Algú m'ha dit que sóc un poligonero de l'aquarel·la. Será eso. 

El bosc mediterrani (6): en temps del confinament The Mediterranean Forest (6): in the days of lockdown

En temps de romandre tancats, la sèrie del bosc, sense forçar res, pren nous matissos. Des de l'inici hem presentat el bosc com "allò sense nom", el lloc on no hi ha coses amb sentit o almenys no hi ha sentits saturats; el lloc on es pot retornar a una mena de "descans del sentit", per contraposició amb el món socialitzat, civilitzat i culturalitzat on et trobes a cada pas coses amb noms, amb funcions específiques, amb objectius per complir. El tancament, a vegades en el perímetre d'un pis o una habitació, és com el paroxisme del sentit definit, la constant repetició de les mateixes percepcions, els mateixos gestos i la difícil descoberta de novetats. Sens dubte la gent s'ha esforçat en trobar activitats fisiques i culturals amb les que combatre l'avorriment derivat. Però ens interessa l'explícita prohibició de no endinsar-se en el bosc. Per als qui funciona aquest reset del sentit, aquest confinament obre una nostàlgia major, i la sèrie es carrega de la mirada de l'anhel del presoner.

Hi ha encara una altra lectura per aquesta aquarel·la en concret. Hi ha dos grans objectes separats, el tronc del pi a l'esquerra i el gran arbust de la dreta. Conforme pintes es fa palès que la tria inconscient i el resultat no fan més que assenyalar aquesta separació mútua que trenca el tema per la meitat. I quan per fi t'adones li poses remei a base de lligar amb branques recíproques els dos subjectes aïllats...

Un taller a l'escola Pau Casals A workshop at the Pau Casals school

L'escola Pau Casals de Montmeló

La Joana Pardo, directora de l'escola Pau Casals de Montmeló, em va demanar de fer un taller en el context de la setmana cultural del Centre, dedicada a l'art. Em va agradar la idea. 

La veritat és que tota l'escola es va implicar de valent en les moltes activitats artístiques i no va quedar racó sense guarnir amb les obres i produccions de les noies i nois: semblava un autèntic museu.

Màscares, entre moltíssimes altres obres

La proposta era de fer aquarel·la. En nanos de 4t de primària la tendència natural és el color i encara no està ben assolida ni la idea de les proporcions ni gens la de perspectiva. Però em vaig preguntar què passaria si proposava un dibuix amb monocolor. Segurament em trobaria que farien el que volguessin però no estaria de més que ho escoltessin. Així doncs, en una petita xerrada prèvia vaig explicar la idea de pintar amb un sol color, i el perill que els quadres quedin "plans" si un no atén els tons, la "valoració tonal". Et trobes nens que ho enxampen a la primera. Uns altres aspectes per enfocar era triar el tema i estar concentrats en ell.

Super atents!

Però sobre tot la Joana valorava que féssim l'activitat i em veiessin treballar. Malgrat que el dia era nuvolot, vam sortir a les escales de l'entrada i els voltants i ens vam posar a la feina, cadascú amb la seva fusta, paper, llapis, goma, aquarel·les, pinzell, potet d'aigua, que les mestres del centre ja havien curosament preparat.

Dibuixant a l'entrada de l'escola

Asseguts a les escales

El grau d'atenció de la classe que em va tocar va ser molt elevat -la seva tutora deia que eren dels millors del cole-, cosa que fa l'experiència molt satisfactòria.

Exposició de les obres

I sorprenentment, algunes noies i nois van captar perfectament la idea i van presentar monocolors.

No només el monocolor, sino amb personatge inclós!

Un altre, afrontant un problema de dibuix important

En la línea d'explorar els tons

Les branques: va entendre perfectament que els clars en aquarel·la s'han de "reservar"

La meva, amb el sèpia habitual

El bosc mediterrani (5): lleu boira matinalThe Mediterranean Forest (5): light morning fog

Pels nadals i el gener molts dies la boira s'instal·la durant bona part de la matinada i matí a les muntanyes de Tivissa-Vandellós i a la Serra de Llaberia. Si hi ha sort escampa al migdia, sobre tot quan més a prop de la costa. El bosc combina el pi amb l'alzinar i les brolles. Aquesta zona, on el bosc alterna amb cingles calcaris, i malgrat ser d'alçades discretes, té alguna cosa de grandesa poc reconeguda. La boira li dóna una majestat silenciosa.


En l'aquarel·la hem volgut representar una lleu boira matinal. Amb el color violeta volia suggerir una mena de letargia hivernal del bosc.

Música a la Mitja Marató de GranollersMusic at the Granollers Half Marathon

El diumenge 2 de febrer es va celebrar la 34ª edició de la Mitja Marató de Granollers.

Els 21 km. i escaig d'esport esforçat pels carrers de la ciutat s'amenitzen amb diversos grups d'animació. Aquí tenim els alumnes de l'escola de música L'Orquestra.

El professor de guitarra Albert Faz acompanyant -en aquest cas amb el baix- un combo de l'escola.

El professor de baix Bernat Guardia, amb un dels seus grups

Enmig de l'enrenou de corredors i músics, i amb un sol molt agradable, vaig dibuixar algun dels grups que actuaven: a diferència dels corredors -que els veus passar en un tres i no res- els músics tenen l'avantatge d'estar força quiets i deixar-se dibuixar.

Si el que toquen t'emociona, la mà que dibuixa s'encomana de la música. Algun dia això ho haurem d'explicar.

El de la barba és el professor Joan Pérez

No és la primera vegada que dibuixo músics als carrer.

El bosc mediterrani, 4: l'obaga The Mediterranean Forest, 4: the shady area

En les zones obagues o en les vessants humides de la serralada litoral s'hi fa la comunitat vegetal anomenada alzinar amb marfull. La clàssica obra de Francesc Masclans per identificar arbres, arbustos i lianes (Centre Excursionista de Catalunya, eds. a partir de 1958), descriu aquest tipus de vegetació com el bosc d'alzinar típic. Compta, sobre tot, amb alzina de fulla estreta (encina), aladern fals (falsa aladierna) i arboç (madroño), i amb els arbustos marfull (durillo) i galzeran (brusco); pel que fa a lianes cita el lligabosc mediterrani (madreselva), l'englantina (rosal silvestre), i altres espècies. En la zona del Vallès Oriental que hem observat era abundós l'aritjol (zarzaparrilla) i l'heura (hiedra).

En realitat, la gent de ciutat coneixem poc i identifiquem malament aquests arbres i arbustos tan comuns. La manca de nom ens porta a una manca de discriminació. El buit de conceptes ens ho posa fàcil per interpretar la sensació de bosc com a "allò sense nom". En realitat, pot no tractar-se només d'un efecte feliç i simple de la ignorància: fins i tot el botànic pot entrar al bosc sense la mirada botànica i deixar-se dur per l'experiència del fluir natural previ al sentit que hi posem els humans. O es pot intentar, si més no.

L'aquarel·la, experimentant aquesta vegada amb el blau Prússia i el vermell anglès, explora la sensació d'humitat, i de garbuix de branques i branquillons.