Google Website Translator Gadget

Industrial Series

Industrial Series
Tuneladora en Montcada i Reixac

Human Figure Series (2016 et seq.)

Human Figure Series (2016 et seq.)
Marina

Helleborus in Black Series

dilluns, 30 de setembre del 2019

La calor, 4. El bosquet i el camí
The Heat, 4. The Grove and the Path



Tot acceptant que un bosquet mediterrani no és una jungla penso que enfonsar-se en la boscúria -això que podríem dir "emboscar-se"- és l'experiència del retorn al caos. La natura que t'envolta aleshores gairebé no té nom, o té nom a mínims -arbre, troncs, pedres- però res està ordenat, ni disposat a finalitats específiques, ni el garbuix de branques i bardisses es pot fàcilment descriure.

Aquí hi ha un "camí" que absorbeix el sentit del bosc: lloc per on transita la gent. L'experiència de l'home de camp que hi treballa deu ser molt altra, veient i nomenant en funció d'interessos més definits; o la mirada del científic, etc. Però, sobre tot, molt diferent és la nostra experiència comuna d'habitar la ciutat on cada cosa està descrita, definida, subdividida en parts i el seu funcionament forma part de processos amb finalitats: semàfor, tràfic, "prohibit passar", etc.

Es diu que passejar pel bosc és relaxant perquè no hi ha sorolls, o pel retorn a la natura. No em sembla gens clar que la natura fos relaxant si hi tornéssim de debò. Em penso que passejar pel bosc és sobre tot "descansar del sentit" -no dels sentits o de les sensacions, que potser també-, sinó descansar del significat de les coses, alliberar-se del sentit atapeït que tenen en la civilització i tornar al món sense noms -almenys en una petita dosi-.


L'aquarel·la com a tècnica no sé si s'adiu amb la representació del caos sense nom. La netedat i simplicitat amb la que has d'explicar les coses xoca amb la confusió del que tens davant. Com et passis una mica, aviat et queden massa capes, la làmina comença a protestar dels pigments acumulats. Em penso que aquí em vaig aturar quan la pintura ja s'estava queixant. Sempre et queden reptes per davant.



4 comentaris:

  1. Es una idea interesant, el fet de que anar a pasejar pel bosc sigui una forma de desconectar del significat de les coses. O sigui, es com descansar la ment de tots els estímuls del nostre voltant

    ResponElimina
  2. El descans del sentit com a descans d'estímuls és una interpretació intel·ligent de tipus psicològic. Potser està en la línia neurològica que diria que el cervell fa menys despesa d'energia allà on no s'ha d'ocupar de moltes coses a l'hora i quan ha de traginar menys processos. Però la teva observació sí que m'ha fet traginar a mi, que li he donat força voltes al que volia expressar originalment i no tinc massa clar si me'n sortiré. He tornat a l'orientació de fenomenologia de la consciència, és a dir, a com la consciència del passejant (que només passeja) capta el bosc. En el conductisme clàssic, un estímul sembla un fenomen físic que suscita una resposta fisiològica, i tot pot esdevenir sense que calgui consciència; (d'altra banda, algú diria que el passeig li ha resultat molt estimulant, en algun altre sentit de les paraules, sempre tan flexibles). Però admetem de bon grat l'estalvi energètic del cervell.

    El que vull destacar és que passa alguna cosa més radical de la qual, en efecte, se seguiria això de la minva d'estímuls: a la consciència del passejant en el bosc se li presenten menys conceptes, i d'aquí que menys estímuls. Deixem clar que no és la consciència del llenyataire, ni la del pagès, ni la del boletaire, ni la del biòleg, ni tan sols la de l'artista figuratiu que ha de triar elements per representar i mobilitzar uns procediments tècnics etc... tots ells van amb conceptes al cap, pocs o molts, uns o altres (p. ex. "bolet comestible vs. bolet no comestible" etc). "Anar amb conceptes" també es pot dir de forma mes nominalista: tots ells parlen, o fan parlar el bosc, tots ells el veuen a través de discurs -molt o poc. El discurs tria els seus objectes i els sentits s'ocupen de portar-los a la percepció; el flux dirigit de les percepcions seria aquest augment d'estímuls.

    ResponElimina
  3. Aleshores, es pot mirar sense discurs, es pot estar en l'absència de sentit? Es pot viure en el descans del sentit? Això seria equivalent a preguntar si és possible meditar o si sempre fracassem quan intentem un buit de concepte -és una vella qüestió que tot iniciat en el tema s'ha fet. Potser es pot veure el bosc en molts sentits, sense que cap en sigui determinant, cap sigui determinat o decisiu: allò que tinc davant pot ser la molsa per al pessebre, o una planta briofitina, o un coixí per al descans, o un lloc on el bolet s'amaga, o el sotabosc de l'ecosistema, o un verd relaxant, o una reserva d'humitat... però passejo i faig un pas per damunt que ho deixa tot enrere, que ho anihila sartreanament; aquesta cosa de pas ha estat no-res concret, potser ni ha arribat a determinar-se, ha format part d'un paisatge indiferent i indeterminat. El caos del que parlava era més aviat un retorn a una mena de khora platònica o de matèria primera aristotèlica. Ho dic com a metàfora, una mena de matèria per a la consciència discursiva que en podria fer discurs: allò possible, potencial, indeterminat. En pot fer "molsa de pessebre", planta briofita, etc. Si la ment no s'hi enganxa a arrencar-li o posar-li determinacions, l'experiència pot ser de descans. Pot ser meditació.

    Se m'acudeixen objeccions.
    -El boletaire d'octubre també descansa en el bosc perquè té un discurs bàsic en el cap, i també "medita" en la mesura que almenys està atent i centrat en una sola cosa. D'acord. El bosc queda determinat en uns pocs objectes rellevants. Es un altre cas que el passejant. Es clar que mai som aquesta consciència passejant pura, sinó que anem i venim per moltes.
    -El propi passejant, si no es perd per sempre en el bosc, ha d'estar atent al camí. Es clar. En l'aquarel·la ja hem suggerit que el camí tiba del sentit i n'és l'element més determinant.
    -Una altra objecció: justament en absència de significats explícits ni de finalitats a complir, és clar que un pot distreure's molt més i capficar-se en el seu món interior, justament com el meditador inexpert, però em penso que això ja és tot un altre tema de circumstàncies de cadascú.

    En fi, Sílvia, ho deixo aquí, amb moltes coses reflexives bullint i justament poc descansades. Gràcies per dir la teva!

    ResponElimina